Darrerament per casa només hi passen personatges obscurs. En Markus just fugint de l’ambient sòrdid del seu estudi,escapant de les converses depressives de cap al tard, feu cap a casa...i va ser dimarts, oi? Si, i també plovia. Emperò sempre va tan capficat que no me’l faig venint amb una maleta. Aquest no marxaria més enllà de l’estanc!
La Berta, segur què és d’ella! Tot el dia portant peluixos per no parlar amb nosaltres. S’amaga dins el món interior que ta germana li ha permès crear-se amb l’aïllament social al qual la sotmet. Varen venir el dijous a dur-nos tot aquest munt de canelons que encara tenim a la nevera, i sens dubte hauré de llençar. No t’estranyi que tot aquest munt de ossets, gatets, animals en general amb qui parla tant sovint tinguin com a món real l’interior d’una maleta.
I no fa pas cap soroll...i pesa poc. Deu estar tot molt ben encaixadet!
-Mira què et dic, si entre setmana haguéssim ordenat tota la porqueria del rebedor, ens n’haguéssim assabentat quan tocava. No pas ara.
Tot i que el seu propietari ja podria passar a buscar-la! I si no hi som, deixar una nota no costa res.
El darrer que ha passat per casa aquesta setmana fou en Titto tot tornant de l’òpera i del club del fumador. T’has fixat que sempre nega que hi vagi a fumar puros? Com si la resta dels sers vius no tinguéssim olfacte!
Però ell i una maleta tornant de la òpera...no. Li vaig obrir jo la porta i recordo que només duia l’abric i el recoi de paraigües, que per cert si que es va deixar aquí. Res de nou.
-El coi de paraigües aquest diria que és meu! Ja li tocaré el crostó al coi de Titto!
DING-DONG!
-Eps, algú truca a la porta.
Home, què la porta per aqui senyora Moreno? A la porteria hi passa poca gent avui, o passa a cobrar el lloguer per segona vegada aquest mes?
-Vinc a buscar “la maleta”. Des que varen posar l’intèrfon amb l’obertura elèctrica de la porta que ja veig a venir que la tècnica em condemnarà a perdre la meva feina en aquest edifici, i després de tota una vida amb tot el veïnat, he decidit que el record que me’n duré serà una maleta buida, plena de les olors de tots els veïns, de l’aire que respiren i les converses que els envolten. Així com que tinc tooootes les claus l’edifici, l’he anada deixant als rebedors de cada pis uns dies per a finalment endur-me aquesta mescla que els representa a tots plegats. Des de la bonhomia d’en Joan, el mariner del tercer, fins la pedanteria que es respira a casa seva. Tot junt, viscut i plegat dins una maleta que els conté a tots.
En Lothar és d'un poblet aprop de Leipzig. De jove va fer d'actor en un bon grapat d'experiments cinematogràfics de l'escola expressionista, i des de llavors, quan se li posa una càmera al davant, se li compungeix l'expressió, de natural calma i bonhomiosa, i una ombra molt fosca se li enganxa darrera el clatell.
La seva filla, la Laura, nascuda d'una russa de pell blanca i cames llargues, saltadora de perxa de segon nivell, juga als matisos; igual com el fum es recargola sobre ell mateix i s'interpreta, s'engalana i es transforma, ella dibuixa terrors, innocències o sorpresa sobre l'esfinx de la por trista del pare, apagada per una desesperança llarga i fonda. Aquestes distraccions estrafolàries de la Laura, que passa tardes senceres preparant escenografies que acompanyin i esmolin les seves expressions d'instantània, mai no han despertat cap interès – i potser cap pensament – en els dos avis vius de la nena. Segons diu l'Irina - la mare - els avis morts – els seus pares - titellaires d'Ossètia, convertits a operaris de Lada, sí que somriuen orgullosos i segurament mouen els dits, com si encara hi portessin fils, cada cop que s'acaba el compte enrere de l'autodisparador de la Laura.
El pare d'en Lothar és un peix globus, estranyament enfundat en una vida de persona. A primer cop d'ull, es podria pensar que, gasiu i molest amb la idea de la descendència, per la finitud implícita de la consciència individual, hagués fet alguna mena de perversa trampa biològica que negués tota la massa corporal que ell pogués acumular al seu fill, però això és deixar-se endur per la immediatesa del pensament. Si sospeseu l'avi Uli, us n'adonareu de l'error. L'avi Uli pesa vint-i-set quilos, i els dies d'hivern i vent, pels carrers gelats de Leipzig, es posa una mena de patins punxeguts i dibuixa per les voreres els designis de l'aire. Utilitza unes cigarretes llargues per escalfar més o menys el seu immens interior de globus, i així poder suavitzar les línies, i un minúscul barret pla per amagar la petita cresta serrada, cartilaginosa que té al cim del crani.
De la mare d'en Lothar mai no se n'ha sabut res. Quan en Lothar hi pensa, només li ve al cap la maleta i un paraigües que s'estigueren intocats en una habitació buida i freda de la seca primera casa, fins que es van mudar a ciutat, quan ell tenia nou anys. Mai no va preguntar res, ni durant ni després, i tampoc no pensa a fer-ho.
L'únic a qui podria fer-ho, el seu pare, l'Uli, no va tardar en casar-se amb una dona deu anys més jove que ell que se li assemblava en el pap. La senyora Rusta, com encara l'anomena ara, després de trenta anys de casats, assajava el seu número de baldufa humana, cargolant-se una corda al voltant del seu immens ventre a la rerebotiga de la carnisseria del barri. Quan ell desatès, i una mica apressat per la cita amb un funcionari del gas, va despassar un pamet la cortina, just per passar-hi el nas, i es va trobar aquell bé de Déu donant voltes sobre un sol peu, amb un cullerot de sopa lligat a la sola, va saber que seria la seva dona.
Res de bo podia passar. Tot semblava predestinat. Es vàren mirar les cares. Van girar la mirada cap a la maleta. Van tornar a mirar-se amb gestos de pànic i sospita, intentant trobar el veritable i irremediable culpable del que acabaria succeint unes hores més tard... Eren més de 20 quilos, i Ryanair va impossar la conseqüent penalització! Drama a l'aeroport de Reus!
QUI SE LA VA DEIXAR I QUÈ HI PORTA?
ResponEliminaDarrerament per casa només hi passen personatges obscurs. En Markus just fugint de l’ambient sòrdid del seu estudi,escapant de les converses depressives de cap al tard, feu cap a casa...i va ser dimarts, oi? Si, i també plovia. Emperò sempre va tan capficat que no me’l faig venint amb una maleta. Aquest no marxaria més enllà de l’estanc!
La Berta, segur què és d’ella! Tot el dia portant peluixos per no parlar amb nosaltres. S’amaga dins el món interior que ta germana li ha permès crear-se amb l’aïllament social al qual la sotmet. Varen venir el dijous a dur-nos tot aquest munt de canelons que encara tenim a la nevera, i sens dubte hauré de llençar. No t’estranyi que tot aquest munt de ossets, gatets, animals en general amb qui parla tant sovint tinguin com a món real l’interior d’una maleta.
I no fa pas cap soroll...i pesa poc. Deu estar tot molt ben encaixadet!
-Mira què et dic, si entre setmana haguéssim ordenat tota la porqueria del rebedor, ens n’haguéssim assabentat quan tocava. No pas ara.
Tot i que el seu propietari ja podria passar a buscar-la! I si no hi som, deixar una nota no costa res.
El darrer que ha passat per casa aquesta setmana fou en Titto tot tornant de l’òpera i del club del fumador. T’has fixat que sempre nega que hi vagi a fumar puros? Com si la resta dels sers vius no tinguéssim olfacte!
Però ell i una maleta tornant de la òpera...no. Li vaig obrir jo la porta i recordo que només duia l’abric i el recoi de paraigües, que per cert si que es va deixar aquí. Res de nou.
-El coi de paraigües aquest diria que és meu! Ja li tocaré el crostó al coi de Titto!
DING-DONG!
-Eps, algú truca a la porta.
Home, què la porta per aqui senyora Moreno? A la porteria hi passa poca gent avui, o passa a cobrar el lloguer per segona vegada aquest mes?
-Vinc a buscar “la maleta”. Des que varen posar l’intèrfon amb l’obertura elèctrica de la porta que ja veig a venir que la tècnica em condemnarà a perdre la meva feina en aquest edifici, i després de tota una vida amb tot el veïnat, he decidit que el record que me’n duré serà una maleta buida, plena de les olors de tots els veïns, de l’aire que respiren i les converses que els envolten. Així com que tinc tooootes les claus l’edifici, l’he anada deixant als rebedors de cada pis uns dies per a finalment endur-me aquesta mescla que els representa a tots plegats. Des de la bonhomia d’en Joan, el mariner del tercer, fins la pedanteria que es respira a casa seva. Tot junt, viscut i plegat dins una maleta que els conté a tots.
Bona tarda tingui!
nice. un hurra per la portera, segurament lectora de Calders i Casares.
EliminaEn Lothar és d'un poblet aprop de Leipzig. De jove va fer d'actor en un bon grapat d'experiments cinematogràfics de l'escola expressionista, i des de llavors, quan se li posa una càmera al davant, se li compungeix l'expressió, de natural calma i bonhomiosa, i una ombra molt fosca se li enganxa darrera el clatell.
ResponEliminaLa seva filla, la Laura, nascuda d'una russa de pell blanca i cames llargues, saltadora de perxa de segon nivell, juga als matisos; igual com el fum es recargola sobre ell mateix i s'interpreta, s'engalana i es transforma, ella dibuixa terrors, innocències o sorpresa sobre l'esfinx de la por trista del pare, apagada per una desesperança llarga i fonda.
Aquestes distraccions estrafolàries de la Laura, que passa tardes senceres preparant escenografies que acompanyin i esmolin les seves expressions d'instantània, mai no han despertat cap interès – i potser cap pensament – en els dos avis vius de la nena.
Segons diu l'Irina - la mare - els avis morts – els seus pares - titellaires d'Ossètia, convertits a operaris de Lada, sí que somriuen orgullosos i segurament mouen els dits, com si encara hi portessin fils, cada cop que s'acaba el compte enrere de l'autodisparador de la Laura.
El pare d'en Lothar és un peix globus, estranyament enfundat en una vida de persona. A primer cop d'ull, es podria pensar que, gasiu i molest amb la idea de la descendència, per la finitud implícita de la consciència individual, hagués fet alguna mena de perversa trampa biològica que negués tota la massa corporal que ell pogués acumular al seu fill, però això és deixar-se endur per la immediatesa del pensament.
Si sospeseu l'avi Uli, us n'adonareu de l'error. L'avi Uli pesa vint-i-set quilos, i els dies d'hivern i vent, pels carrers gelats de Leipzig, es posa una mena de patins punxeguts i dibuixa per les voreres els designis de l'aire. Utilitza unes cigarretes llargues per escalfar més o menys el seu immens interior de globus, i així poder suavitzar les línies, i un minúscul barret pla per amagar la petita cresta serrada, cartilaginosa que té al cim del crani.
De la mare d'en Lothar mai no se n'ha sabut res. Quan en Lothar hi pensa, només li ve al cap la maleta i un paraigües que s'estigueren intocats en una habitació buida i freda de la seca primera casa, fins que es van mudar a ciutat, quan ell tenia nou anys. Mai no va preguntar res, ni durant ni després, i tampoc no pensa a fer-ho.
L'únic a qui podria fer-ho, el seu pare, l'Uli, no va tardar en casar-se amb una dona deu anys més jove que ell que se li assemblava en el pap.
La senyora Rusta, com encara l'anomena ara, després de trenta anys de casats, assajava el seu número de baldufa humana, cargolant-se una corda al voltant del seu immens ventre a la rerebotiga de la carnisseria del barri. Quan ell desatès, i una mica apressat per la cita amb un funcionari del gas, va despassar un pamet la cortina, just per passar-hi el nas, i es va trobar aquell bé de Déu donant voltes sobre un sol peu, amb un cullerot de sopa lligat a la sola, va saber que seria la seva dona.
Res de bo podia passar. Tot semblava predestinat.
ResponEliminaEs vàren mirar les cares. Van girar la mirada cap a la maleta.
Van tornar a mirar-se amb gestos de pànic i sospita, intentant trobar el veritable i irremediable culpable del que acabaria succeint unes hores més tard...
Eren més de 20 quilos, i Ryanair va impossar la conseqüent penalització! Drama a l'aeroport de Reus!