Cuando volvió a la casa desierta, ella ya se había llevado sus cosas, pero había dejado -como una postdata cruel- todos los regalos que él le había hecho a lo largo de los años. Eso y el cepillo de dientes (absurdo símbolo de la convivencia), olvidado en el lavabo. Sin fuerzas para asumir la magnitud del desastre, se sentó en el suelo y encendió un cigarrillo. Alguna oscura asociación de ideas le trajo a la mente el viejo tema de Eskorbuto: "Condenados a vivir en climas contaminados condenados a pisar el asfalto ensangrentado de tí depende de tí depende ¡tú eliges!"
El glaçó és el present. Allò que ens passa a l'instant, les inquietuts del moment, les oportunitats, les coses que vivim al nostre voltant, les il·lusions, les decepcions, l'aire que respirem, tot allò tangible, i allò no tangible... És el regal que obrim ara, més tard ja no hi serà
Mentalment preparada desde fa dies, nerviosa, tot desitjant quelcom fora del que fins ara era habitual i rutinari. Agradable, amistós i educat...però sempre rondant aquella mínima equidistància. En Marc havia marxat per enèsima vegada de “viatge” per feina, per amistat, pel que fós. I si, es recordava del meu aniversari, sens dubte. Emperò ja no em sorprenia com feia anys amb aquelles ocurrències que el feien únic, impredictible, difícil de classificar inclús coneixent-lo. Bé, potser ara tots dos ja no fem més que sortir del pas... Així doncs vaig acceptar la invitació a sopar d’en Yuri. De fet, ens coneixem des de fa anys, sortint a fer mal amb els amics, creuant-nos en concerts, compartint un munt d’escapades de cap de setmana amb la colla, i sempre... des del primer dia que varem creuar la mirada, que quelcom més envolta les nostres salutacions i despedides en grup o sols davant la parada del Nitbus. És una mirada pícara, amb tot el bon rotllo del món, però lasciva, amb un destij contingut i respectuós. Del sopar què n’he de dir...millor m’estalvio descriure’l. En Yuri és tan bo creuant mirades i somriures com cuinant. Però el millor de tot fou el regal que em lliurà al final. Aquest glaçó enllaçat que convertia el sopar que compartíem en quelcom de efímer, com els nostres esguards quan ens trobàvem, així que sense dubtar-ho ni un moment ens varem fondre en aquell anhelat moment de passió, sexe, i mirades de desitj per acabar finalment evaporant el nostre moment. Continuem trobant-nos amb la colla, en Marc continua “viatjant”, i les nostres mirades continuen creuant-se amb el mateix desitj contingut. Emperò, encara guardo el llaç del meu regal.
I deien que ho podian controlar tot....
ResponEliminaCuando volvió a la casa desierta, ella ya se había llevado sus cosas, pero había dejado -como una postdata cruel- todos los regalos que él le había hecho a lo largo de los años. Eso y el cepillo de dientes (absurdo símbolo de la convivencia), olvidado en el lavabo.
ResponEliminaSin fuerzas para asumir la magnitud del desastre, se sentó en el suelo y encendió un cigarrillo. Alguna oscura asociación de ideas le trajo a la mente el viejo tema de Eskorbuto:
"Condenados a vivir
en climas contaminados
condenados a pisar
el asfalto ensangrentado
de tí depende
de tí depende
¡tú eliges!"
- Ha arribat això per tu!
ResponElimina- Deixa-ho sobre la taula. Ara estic enfeinat.
Quan va acabar el dia, el paquet havia desaparegut. Mai va saber què era i qui li enviava.
Què bo!!!!!!!!!
EliminaTempcub flugits. Blanc trencat.
ResponEliminaEt regalo un dau de glaç
amb llaç d'espardenya,
i l'illa líquida creixent del temps que marxa.
Et regalo el fred, la calma i la innocència,
els reflexes de sis cares,
d'arestes romes i suau fondre's.
Et dono l'aigua que fa inútils els lligams,
l'espai, la llum, el res
i el convit a un llarg silenci.
Magnífic! #UnAplaus
Eliminacaram quins artistes!
EliminaEl glaçó és el present.
ResponEliminaAllò que ens passa a l'instant, les inquietuts del moment, les oportunitats, les coses que vivim al nostre voltant, les il·lusions, les decepcions, l'aire que respirem, tot allò tangible, i allò no tangible...
És el regal que obrim ara, més tard ja no hi serà
LES POSTRES
ResponEliminaMentalment preparada desde fa dies, nerviosa, tot desitjant quelcom fora del que fins ara era habitual i rutinari. Agradable, amistós i educat...però sempre rondant aquella mínima equidistància.
En Marc havia marxat per enèsima vegada de “viatge” per feina, per amistat, pel que fós. I si, es recordava del meu aniversari, sens dubte. Emperò ja no em sorprenia com feia anys amb aquelles ocurrències que el feien únic, impredictible, difícil de classificar inclús coneixent-lo. Bé, potser ara tots dos ja no fem més que sortir del pas...
Així doncs vaig acceptar la invitació a sopar d’en Yuri. De fet, ens coneixem des de fa anys, sortint a fer mal amb els amics, creuant-nos en concerts, compartint un munt d’escapades de cap de setmana amb la colla, i sempre... des del primer dia que varem creuar la mirada, que quelcom més envolta les nostres salutacions i despedides en grup o sols davant la parada del Nitbus. És una mirada pícara, amb tot el bon rotllo del món, però lasciva, amb un destij contingut i respectuós.
Del sopar què n’he de dir...millor m’estalvio descriure’l. En Yuri és tan bo creuant mirades i somriures com cuinant. Però el millor de tot fou el regal que em lliurà al final. Aquest glaçó enllaçat que convertia el sopar que compartíem en quelcom de efímer, com els nostres esguards quan ens trobàvem, així que sense dubtar-ho ni un moment ens varem fondre en aquell anhelat moment de passió, sexe, i mirades de desitj per acabar finalment evaporant el nostre moment.
Continuem trobant-nos amb la colla, en Marc continua “viatjant”, i les nostres mirades continuen creuant-se amb el mateix desitj contingut. Emperò, encara guardo el llaç del meu regal.