El ferrocarril feia sonar el xiulet marcant la sortida del tren. El silenci de la despedida es sobreposava al soroll ensordidor de les màquines de vapor de la principal estació de tren de la ciutat. Ell sabia que havia de marxar, era la única manera de portar menjar a la boca dels que es quedaven. Al pais no hi havia diners, i encanvi sí molta fam. Els caps de familia marxaven a l'extranger, era la única solució per a una societat desfeta en la desesperança. Sense saber ben bé com anirà tot plegat; pujà al tren. El silenci de la despedida era ja igual al soroll de la màquina de vapor que ja no es veia a l'horitzó.
La nena portava una colomenta de paper a les mans, era perfecta, mirant-la atentament feia l'efecte que aviat començaria a moure les ales i aixecaria el vol. "Aviat volarà, mourà les ales i marxarà, com el pare" va pensar la petita
- Mai em quedaran com a tu, papa
La nena va mirar al seu pare als ulls, no tenia idea de quan el tornaria a veure, el seu bitllet era només d'anada, potser podria seria aviat, en uns mesos o potser aquells mesos és convertien en anys o potser la Maria i la seva mare anirien a trobar-se amb ell.
És curiós quan estem tristos mai no diem el que pensem, la veu no surt o quan surt parla sola, no compta amb nosaltres, parla d'altres coses... del sol, del cel, de les pedres
- Aquesta l'hem feta a mitges la guardaré sempre, com vols que es digui? - Vull que és digui com tu, Maria... tens un nom bonic no te'l quedis per tu tota sola - D'Acord li direm Maria...
Després, quan el silenci és va fer insuportable, el Joan va agafar la cara a la seva dona, amb les dues mans, fent pressió sobre les galtes els ulls d’ell van anar a trobar els d’ella, i la va mirar com si fos una nena petita, li va fer un peto al front i la va abraçar fort amagant el cap per que ni ella, ni la petita li poguessin veure la cara, els ulls li brillaven, va eixugar-se les llàgrimes i va apartar l'Esperança amb suavitat, va agafar les mans de les dues... Eren les seves reines, els únics habitants reals de la seva vida.
El tren és va allunyar ràpid, i aquella dona i aquella nena es van fer petites i van desaparèixer. Llavors va mirar les vies i va descobrir que era bonic mirar-les... Des del tren, tan perfectament paral.leles, com les havien pogut posar tan rectes, semblava que es mogués tot l'entorn i elles no...feien dibuixos dinàmics quan s'entrecreuaven unes amb les altres...
El ferrocarril feia sonar el xiulet marcant la sortida del tren.
ResponEliminaEl silenci de la despedida es sobreposava al soroll ensordidor de les màquines de vapor de la principal estació de tren de la ciutat.
Ell sabia que havia de marxar, era la única manera de portar menjar a la boca dels que es quedaven. Al pais no hi havia diners, i encanvi sí molta fam. Els caps de familia marxaven a l'extranger, era la única solució per a una societat desfeta en la desesperança.
Sense saber ben bé com anirà tot plegat; pujà al tren.
El silenci de la despedida era ja igual al soroll de la màquina de vapor que ja no es veia a l'horitzó.
- Maria, t'ha quedat molt maca
ResponEliminaLa nena portava una colomenta de paper a les mans, era perfecta, mirant-la atentament feia l'efecte que aviat començaria a moure les ales i aixecaria el vol. "Aviat volarà, mourà les ales i marxarà, com el pare" va pensar la petita
- Mai em quedaran com a tu, papa
La nena va mirar al seu pare als ulls, no tenia idea de quan el tornaria a veure, el seu bitllet era només d'anada, potser podria seria aviat, en uns mesos o potser aquells mesos és convertien en anys o potser la Maria i la seva mare anirien a trobar-se amb ell.
És curiós quan estem tristos mai no diem el que pensem, la veu no surt o quan surt parla sola, no compta amb nosaltres, parla d'altres coses... del sol, del cel, de les pedres
- Aquesta l'hem feta a mitges la guardaré sempre, com vols que es digui?
- Vull que és digui com tu, Maria... tens un nom bonic no te'l quedis per tu tota sola
- D'Acord li direm Maria...
Després, quan el silenci és va fer insuportable, el Joan va agafar la cara a la seva dona, amb les dues mans, fent pressió sobre les galtes els ulls d’ell van anar a trobar els d’ella, i la va mirar com si fos una nena petita, li va fer un peto al front i la va abraçar fort amagant el cap per que ni ella, ni la petita li poguessin veure la cara, els ulls li brillaven, va eixugar-se les llàgrimes i va apartar l'Esperança amb suavitat, va agafar les mans de les dues... Eren les seves reines, els únics habitants reals de la seva vida.
El tren és va allunyar ràpid, i aquella dona i aquella nena es van fer petites i van desaparèixer. Llavors va mirar les vies i va descobrir que era bonic mirar-les... Des del tren, tan perfectament paral.leles, com les havien pogut posar tan rectes, semblava que es mogués tot l'entorn i elles no...feien dibuixos dinàmics quan s'entrecreuaven unes amb les altres...
V1: Regal, record, promeses.
ResponEliminaV2: Tendresa, voluntat, desig.
V3: Inocència, comprensió, evocació.
V4: Tristesa, desesperació, ràbia.
V5: Desconsol, contacte, amor.
V6: Resignació, impotència, dolor.
V7: Pes, recança, lentitud.
V8: Present, retenció, arrencada.
V9: Moviment, força, allunyament.
V10: Avanç, velocitat, futur.
V11: Acceleració, temps, rastre.
V12: Horitzó, silenci, esperança.