Buffff uns quants! hi ha gent que es passa la vida sencera pujant graons... alguns fins i tot més de 100 anys!!.. n'hi ha d'altres que malhauradament ens deixen només neixer. Sense oportunitat de viure aquesta sort que és la vida.
Sovint el número de graons, o el camí cap a l'eternitat és imprevisible. Sovint no és veu l'últim replà. Allà al final. On la llum és més intensa; cegadora. On diuen, ens espera San Pere amb les claus del paradís...
Sempre cansa pujar escales: és dur, les cames es carreguen... n'hi que per pujar prefereixen pujar a l'ascensor. Bé, és una opció, però que boniques que son les escales, pujar-les lentament, veure els seus detalls, fer un cop d'ull enrera i admirar les vistes per seguir avançant endavant cap amunt.
Ah! possem-nos a fer feina, que encara ens queda més del que em recorregut.
Taconejant m'han passat els mesos. Un ritme suau, gairebé imperceptible, seguint el pas de la bèstia; un ritme que ha acabat per ser batec i que discretament s'ha empassat el trimestre fred; no hi ha cavall, ni invents, ni fotos, ni personatges. tac, tac , tac, tac, tac, tac, xuuut, tac, tac, tac, tac, tac, tac, xuuut. Desembre, Gener, Febrer. Aneu amb compte si proveu a fer el recitat, podria dar-se que us trobéssiu al Juny sense voler-ho, amb el cap buit i una nova història al davant.
A la fi de l'estepa hivernal mongola sona el piano net de Mompou; em fa recordar l'escena clau del Show de Truman, quan el tanoca d'en Jim Carrey es topa amb la seva barqueta amb un cel de cartró-pedra. La veritat és que és un moment força rar de la pel·lícula -formalment parlant- perquè no acabem de saber si és una llicència o una pífia. El canvi de dimensió que fa el personatge, també és un canvi de dimensió discursiva, passant del Gran Germà Orwellià a un divertimento banal de càmera oculta, però en qualsevol cas i tornant al meu periple taconejant per l'estepa, diuen que de tot se n'aprèn. Decideixo convertir les pulsacions mompouianes en esteses blanques que se m'enduguin amunt, i al ritme tranquil de la mà docta del pianista m'enlairo.
M'assec al final de la Fuente y la Campana a contemplar l'horitzó des de dalt. És curiós l'horitzó des de dalt, quan una llarga plana us en separa. Recordo de petita, quan des del camí de ronda entre Llançà i Port de la Selva, m'imaginava l'horitzó com una corda d'estendre i tota aquella aigua en penjava. Ara dic que és una planta transvestida d'alçat.
Quants graons porten al cel?
ResponEliminaBuffff uns quants! hi ha gent que es passa la vida sencera pujant graons... alguns fins i tot més de 100 anys!!.. n'hi ha d'altres que malhauradament ens deixen només neixer. Sense oportunitat de viure aquesta sort que és la vida.
Sovint el número de graons, o el camí cap a l'eternitat és imprevisible. Sovint no és veu l'últim replà. Allà al final. On la llum és més intensa; cegadora.
On diuen, ens espera San Pere amb les claus del paradís...
Sempre cansa pujar escales: és dur, les cames es carreguen... n'hi que per pujar prefereixen pujar a l'ascensor. Bé, és una opció, però que boniques que son les escales, pujar-les lentament, veure els seus detalls, fer un cop d'ull enrera i admirar les vistes per seguir avançant endavant cap amunt.
Ah! possem-nos a fer feina, que encara ens queda més del que em recorregut.
Salut i sort
Taconejant m'han passat els mesos. Un ritme suau, gairebé imperceptible, seguint el pas de la bèstia; un ritme que ha acabat per ser batec i que discretament s'ha empassat el trimestre fred; no hi ha cavall, ni invents, ni fotos, ni personatges. tac, tac , tac, tac, tac, tac, xuuut, tac, tac, tac, tac, tac, tac, xuuut. Desembre, Gener, Febrer. Aneu amb compte si proveu a fer el recitat, podria dar-se que us trobéssiu al Juny sense voler-ho, amb el cap buit i una nova història al davant.
ResponEliminaA la fi de l'estepa hivernal mongola sona el piano net de Mompou; em fa recordar l'escena clau del Show de Truman, quan el tanoca d'en Jim Carrey es topa amb la seva barqueta amb un cel de cartró-pedra. La veritat és que és un moment força rar de la pel·lícula -formalment parlant- perquè no acabem de saber si és una llicència o una pífia. El canvi de dimensió que fa el personatge, també és un canvi de dimensió discursiva, passant del Gran Germà Orwellià a un divertimento banal de càmera oculta, però en qualsevol cas i tornant al meu periple taconejant per l'estepa, diuen que de tot se n'aprèn.
Decideixo convertir les pulsacions mompouianes en esteses blanques que se m'enduguin amunt, i al ritme tranquil de la mà docta del pianista m'enlairo.
M'assec al final de la Fuente y la Campana a contemplar l'horitzó des de dalt.
És curiós l'horitzó des de dalt, quan una llarga plana us en separa. Recordo de petita, quan des del camí de ronda entre Llançà i Port de la Selva, m'imaginava l'horitzó com una corda d'estendre i tota aquella aigua en penjava. Ara dic que és una planta transvestida d'alçat.
(continuarà)