"Començo a estar fart d'esperar aqui ajupit treient el cap de tant en tant per veure el no res i els camps secs aquí davant, no hi ha ningú, no hi ha res, tinc ganes de tornar a casa i veure a la meva Carmen y les meves Lucia i Amparo, segur que en sis mesos ja han crescut mig pam però la gran continua duent trenetes amb llaç blau i l'altre vestit verd amb sabates negres, com el dia que vaig marxar, però tornaré al poble i tot això s’haurà acabat, per que no pot durar molt més, no hi ha ningú a l’altre banda i per tant jo tornaré aviat a abraçar les meves nenes i la Carmen, elles saben que tonraré, tinc ganes de dormir al meu llit i tornar a obrir el forn i a jugar la partida, estar a la rereguardia s'està fent etern i avorrit, de tant en tant un sorollet, i no res més que un simple ocell, un altre sorollet i un conill, com el soroll d’ara…”
Tot va anat fluït mentre ella em parlava, lleugera i saberuda alhora, ara asseguda a la meva espatlla, adés papallonejant per l'habitació de la tieta, com una arna de la roba, de cap pelut i potes seques. Portàvem totes dues tot un dia d'estiu, llarg com mesos, remenant calaixos amb els dits una mica freds, aprimats pel que sempre te de prohibit l'escorcoll. A dir veritat, ella m'embolcallava de la calma que fa la distància. La segona persona pròpia, al mateix temps tan propera, però amb aquesta distància justa mediadora, dissolvent de la responsabilitat, del terrible i magnífic fat regalat del jo, em va deixar davant del mirall de boira grisa. Dues pèrdues em pesaven als pulmons, ara l'habitació era massa petita. Vaig posar el dit índex i el cor entre les celles, al tercer ull dels hindús, i vaig desitjar amb totes les meves forces marxar lluny, molt lluny, a un lloc on el cel fos net i gran.
Ara fa un mes que cavalco per Mongòlia, airejant-me el jo a les estepes, per les planes on les línies s'inventen i el temps només passa molt de tant en tant. Avui però, la deriva estepària m'ha dut a Ulan Bator; S'hi arriba per un camí d'humanitat ancestral, de profunda fusió amb la terra, sobre la pols hi ha un món humà, igual com que n'hi ha un que no ho és.
Miro. Una renglera d'homes i dones, d'homes i dones de cares colrades, esculpides planes, fosques i amb els ulls escletxats pel fred i el sol, asseguts en un banc llarg fet de fusta descolorida. Quasi no parlen. S'estan en silenci asseguts, molt a la vora, mirant al no-res. Aquest no-res que els hi és tan familiar, un no-res que coneixen per la sang i els hi és vida. Una renglera d'homes i dones que seu des de que hi ha memòria, en renglera, passant les boles d'un rosari, rematades pel con de la muntanya on es creà l'home.
Una nena se m'aferra als pantalons. Porta una roba gruixuda, més semblant a una closca que a un vestit. Té les galtes molt amples, de pell dura, quasi crosta. Em mira amb ulls grans i molt nets, com dos cels mongols; de sobte em sembla que són els primers ulls que he vist mai. La nena m'allarga una fotografia antiga en blanc i negre amb una mà petitona, mentre amb l'altra se segueix agafant fort als pantalons. Sorprès descobreixo que és la famosa foto del Robert Capa, on ens fa espectadors de la mort d'un guerriller republicà. Quan s'assegura que me la quedo i aprofitant que dec estar fent ulls de gripau, la nena apreta a córrer, i desapareix amb els seu córrer d'espantall per una cantonada polsegosa.
Com cada any, sense adonar-se'n, es tornen a trobar tots reunits a la gran taula del menjador. A diferència d'altres famílies, aquesta, no ha crescut gaire. Però no per això les trobades nadalenques són més avorrides en aquesta casa. Les converses sempre segueixen el mateix fil. Posada al dia als tiets de la vida dels més petits. "Com has crescut! Sembla mentida! Què estàs fent a l'escola? I les classes de trompeta, com et van?". Després comença el tiberi i les paraules es tornen més escasses. Amb els postres, el nivell d'alcohol en sang ha pujat i els decibels a la sala també. Les bromes fàcils abunden, seguides de rialles estridents. Els més joves es retiren de la taula per esplaiar-se jugant a la consola o es tanquen a l'habitació davant de l'ordinador. Tots semblen passar una bona estona. El cava hi ajuda. L'actitud dels grans es torna expansiva i aclaparadora. La de tots, menys la dels més ancians. Els de posat reflexiu, els qui ja senten que estàn de tornada de tot i a qui gairebé res no és capaç de captar una espurna de motivació. La seva mirada és cansada i sovint estàn absents, navegant entre els seus records. Però, a voltes s'escapa un somriure subtil a l'admirar els més petits.
Els quatre avis encara s'han pogut reunir, un any més. Uns estàn més forts que altres, però tots, encara són bastant independents dels fills. Se senten còmodes els uns amb els altres. La coincidència generacional hi té molt a veure. Mai han tingut una gran varietat de conversa, però. Exceptuant el repàs de les malalties i de les últimes visites al metge de cadascú, sempre han acabat anant a parar al mateix tema. La guerra. Aquell aconteixement que va marcar tants éssers de per vida, els quals mai van tornar a ser els mateixos. A casa de cada respectiva família, les perspectives d'aquella guerra tenien punts de fuga oposats. No és que els avis haguessin tingut inquietuds polítiques, ni que haguessin fet el soldat per convicció, amb prou feines podien viure i menjar cada dia, però les circumstàncies van fer que cada avi fos cridat al front de bandols oposats...
... Les anècdotes que deixen anar mig ofegades per la cridòria de la resta de membres de casa, que juguen a cartes de manera eixalabrada, són d'allò més colpidores inclús, de vegades, dramàtiques. L'avi, sempre acaba explicant la mateixa història... La de quan era amagat a la trinxera, amb el seu company i amic Quim, de cal Sebastià, i es feien passar les males estones bebent de la bota, que contenia vi casolà. "El feien al celler de son pare d'ell, del Quim, sempre en portava de casa, quan podia..." diu l'avi aixecant la mà. No es movien gaire de la trinxera, tampoc havien hagut de fer servir l'arma, només algún cop, per donar un ensurt. Però aquell dia, ai, aquell dia. "Si ho arribo a saber el que passaria aquell dia..." L'avi fa un gest amb el cap i sospira cansat i amb la mirada perduda. Els "altres" havien canviat d'estratègia i avançaven fugissers com els gats. Aquell dia es respirava un ambient tens, el nerviosisme i la incertesa gairebé es podien palpar. El Quim estava alterat, fora de si. L'avi va haver-lo de calmar diverses vegades al llarg del dia, però no va poder evitar el pitjor. Al capvespre quan el Sol queia entre núvols encesos, els trets sonaven més freqüents i més propers. A la trinxera les ordres es deixaven anar una darrera l'altra, sovint, de forma descontrolada i sense sentit. S'alternaven entre tots a l'hora d'aixecar el cap per disparar. El cor de l'avi bategava tan fort que se'l notava dins el cervell. Les gotes de suor queien sobre la terra àrida d'aquella regió i desapareixien de manera inmediata. Quan el Sol era apunt d'amagar-se va passar... Tot va anar tan depressa que l'avi no va tenir temps per reaccionar. El Quim es va aixecar de cop i va saltar com un guepard al camp de batalla deixant anar un crit aterrador. Acte seguit, un tret. Un tret que va semblar tan fort que va sobressaltar tots els que eren a la trinxera. Després, silenci. Un silenci acompanyat del vent i de les fulles dels arbres, que es movien alienes a tot allò que estava passant. L'avi va treure un ull i només va poder veure com el cos del Quim es desplomava, fulminat per la bala. L'avi no va ser capaç d'assimilar tot allò en aquell moment. Se sentia aturdit, el dramatisme de la situació era tal, que la caiguda del Quim va restar insignificant davant de tots aquells trets i els crits de dolor que se sentien per totes bandes. . De fet, no sap si ho va arribar a assimilar mai. El seu amic Quim... Encara li semblava, temps després, que se'l podia trobar girant la cantonada allà, al barri del Clot...
Però després la guerra va quedar enrera i només en restaven els fantasmes. El malson de la postguerra també va ser una tortura i no els hi va deixar temps a païr tot el que havia passat. Les experiències viscudes van solidificar de mala manera, quedant com una dura crosta dins de les seves memòries...
"A veure, qui vol cafè?" diu la mare i anfitriona. Els avis, però encara queden en silenci uns segons mirant a l'infinit. Parpellegen vàries vegades i tornen a ser a casa els fills. "Jo no, nena, que tinc la tensió alta..." diu l'àvia...
-Pare, Pare, on aneu tu i tota aquesta gent pujats dalt d'aquesta furgoneta. -Fill meu, torna amb la mare que t'espera dintre casa, au! corre! no la facis esperar i portat bé. -Pare, Pare, però on és què vas? quedat amb mi a jugar a futbol. -Mira fill, ara el teu Pare anirà a un lloc on s'ha de fer molta feina, i per que torni ràpid per anar a jugar a futbol, t'has de portar molt bé. Cuidar de la mare i ser l'home de la familia un dies. Sigues fort i sobretot no deixis d'ajudar a la mare i els avis, d'acord? Jo tornaré ben aviat, ja veuràs! i llavors jugarem plegats a futbol. Au! corre! entra pitant cap a casa que nosaltres hem d'anar a arreglar unes coses. Dóna un petó ben fort a la mare.
(...)
-Mare, quan torni el Pare, m'ha dit que anirem a jugar a futbol amb els amics, crec que aquesta vegada no es deixarà guanyar. Si, ja ho se jo, que sempre es deixa guanyar per fer-me feliç i tot això... però a mi m'agrada que jugui de veritat. Ara sí, quan torni farem un partit dels bons. Va mare, no ploris, que m'ha dit que tornarà ben aviat, que va a arreglar unes coses amb els altres, però que ben aviat torna.
"Començo a estar fart d'esperar aqui ajupit treient el cap de tant en tant per veure el no res i els camps secs aquí davant, no hi ha ningú, no hi ha res, tinc ganes de tornar a casa i veure a la meva Carmen y les meves Lucia i Amparo, segur que en sis mesos ja han crescut mig pam però la gran continua duent trenetes amb llaç blau i l'altre vestit verd amb sabates negres, com el dia que vaig marxar, però tornaré al poble i tot això s’haurà acabat, per que no pot durar molt més, no hi ha ningú a l’altre banda i per tant jo tornaré aviat a abraçar les meves nenes i la Carmen, elles saben que tonraré, tinc ganes de dormir al meu llit i tornar a obrir el forn i a jugar la partida, estar a la rereguardia s'està fent etern i avorrit, de tant en tant un sorollet, i no res més que un simple ocell, un altre sorollet i un conill, com el soroll d’ara…”
ResponEliminaTot va anat fluït mentre ella em parlava, lleugera i saberuda alhora, ara asseguda a la meva espatlla, adés papallonejant per l'habitació de la tieta, com una arna de la roba, de cap pelut i potes seques. Portàvem totes dues tot un dia d'estiu, llarg com mesos, remenant calaixos amb els dits una mica freds, aprimats pel que sempre te de prohibit l'escorcoll. A dir veritat, ella m'embolcallava de la calma que fa la distància. La segona persona pròpia, al mateix temps tan propera, però amb aquesta distància justa mediadora, dissolvent de la responsabilitat, del terrible i magnífic fat regalat del jo, em va deixar davant del mirall de boira grisa.
ResponEliminaDues pèrdues em pesaven als pulmons, ara l'habitació era massa petita. Vaig posar el dit índex i el cor entre les celles, al tercer ull dels hindús, i vaig desitjar amb totes les meves forces marxar lluny, molt lluny, a un lloc on el cel fos net i gran.
Ara fa un mes que cavalco per Mongòlia, airejant-me el jo a les estepes, per les planes on les línies s'inventen i el temps només passa molt de tant en tant.
Avui però, la deriva estepària m'ha dut a Ulan Bator; S'hi arriba per un camí d'humanitat ancestral, de profunda fusió amb la terra, sobre la pols hi ha un món humà, igual com que n'hi ha un que no ho és.
Miro. Una renglera d'homes i dones, d'homes i dones de cares colrades, esculpides planes, fosques i amb els ulls escletxats pel fred i el sol, asseguts en un banc llarg fet de fusta descolorida. Quasi no parlen. S'estan en silenci asseguts, molt a la vora, mirant al no-res. Aquest no-res que els hi és tan familiar, un no-res que coneixen per la sang i els hi és vida. Una renglera d'homes i dones que seu des de que hi ha memòria, en renglera, passant les boles d'un rosari, rematades pel con de la muntanya on es creà l'home.
Una nena se m'aferra als pantalons. Porta una roba gruixuda, més semblant a una closca que a un vestit. Té les galtes molt amples, de pell dura, quasi crosta. Em mira amb ulls grans i molt nets, com dos cels mongols; de sobte em sembla que són els primers ulls que he vist mai. La nena m'allarga una fotografia antiga en blanc i negre amb una mà petitona, mentre amb l'altra se segueix agafant fort als pantalons.
Sorprès descobreixo que és la famosa foto del Robert Capa, on ens fa espectadors de la mort d'un guerriller republicà.
Quan s'assegura que me la quedo i aprofitant que dec estar fent ulls de gripau, la nena apreta a córrer, i desapareix amb els seu córrer d'espantall per una cantonada polsegosa.
(continuarà)
Com cada any, sense adonar-se'n, es tornen a trobar tots reunits a la gran taula del menjador. A diferència d'altres famílies, aquesta, no ha crescut gaire. Però no per això les trobades nadalenques són més avorrides en aquesta casa. Les converses sempre segueixen el mateix fil. Posada al dia als tiets de la vida dels més petits. "Com has crescut! Sembla mentida! Què estàs fent a l'escola? I les classes de trompeta, com et van?". Després comença el tiberi i les paraules es tornen més escasses. Amb els postres, el nivell d'alcohol en sang ha pujat i els decibels a la sala també. Les bromes fàcils abunden, seguides de rialles estridents. Els més joves es retiren de la taula per esplaiar-se jugant a la consola o es tanquen a l'habitació davant de l'ordinador. Tots semblen passar una bona estona. El cava hi ajuda. L'actitud dels grans es torna expansiva i aclaparadora. La de tots, menys la dels més ancians. Els de posat reflexiu, els qui ja senten que estàn de tornada de tot i a qui gairebé res no és capaç de captar una espurna de motivació. La seva mirada és cansada i sovint estàn absents, navegant entre els seus records. Però, a voltes s'escapa un somriure subtil a l'admirar els més petits.
ResponEliminaEls quatre avis encara s'han pogut reunir, un any més. Uns estàn més forts que altres, però tots, encara són bastant independents dels fills. Se senten còmodes els uns amb els altres. La coincidència generacional hi té molt a veure. Mai han tingut una gran varietat de conversa, però. Exceptuant el repàs de les malalties i de les últimes visites al metge de cadascú, sempre han acabat anant a parar al mateix tema. La guerra. Aquell aconteixement que va marcar tants éssers de per vida, els quals mai van tornar a ser els mateixos. A casa de cada respectiva família, les perspectives d'aquella guerra tenien punts de fuga oposats. No és que els avis haguessin tingut inquietuds polítiques, ni que haguessin fet el soldat per convicció, amb prou feines podien viure i menjar cada dia, però les circumstàncies van fer que cada avi fos cridat al front de bandols oposats...
... Les anècdotes que deixen anar mig ofegades per la cridòria de la resta de membres de casa, que juguen a cartes de manera eixalabrada, són d'allò més colpidores inclús, de vegades, dramàtiques. L'avi, sempre acaba explicant la mateixa història... La de quan era amagat a la trinxera, amb el seu company i amic Quim, de cal Sebastià, i es feien passar les males estones bebent de la bota, que contenia vi casolà. "El feien al celler de son pare d'ell, del Quim, sempre en portava de casa, quan podia..." diu l'avi aixecant la mà.
ResponEliminaNo es movien gaire de la trinxera, tampoc havien hagut de fer servir l'arma, només algún cop, per donar un ensurt. Però aquell dia, ai, aquell dia. "Si ho arribo a saber el que passaria aquell dia..." L'avi fa un gest amb el cap i sospira cansat i amb la mirada perduda. Els "altres" havien canviat d'estratègia i avançaven fugissers com els gats. Aquell dia es respirava un ambient tens, el nerviosisme i la incertesa gairebé es podien palpar. El Quim estava alterat, fora de si. L'avi va haver-lo de calmar diverses vegades al llarg del dia, però no va poder evitar el pitjor.
Al capvespre quan el Sol queia entre núvols encesos, els trets sonaven més freqüents i més propers. A la trinxera les ordres es deixaven anar una darrera l'altra, sovint, de forma descontrolada i sense sentit. S'alternaven entre tots a l'hora d'aixecar el cap per disparar. El cor de l'avi bategava tan fort que se'l notava dins el cervell. Les gotes de suor queien sobre la terra àrida d'aquella regió i desapareixien de manera inmediata. Quan el Sol era apunt d'amagar-se va passar... Tot va anar tan depressa que l'avi no va tenir temps per reaccionar. El Quim es va aixecar de cop i va saltar com un guepard al camp de batalla deixant anar un crit aterrador. Acte seguit, un tret. Un tret que va semblar tan fort que va sobressaltar tots els que eren a la trinxera. Després, silenci. Un silenci acompanyat del vent i de les fulles dels arbres, que es movien alienes a tot allò que estava passant. L'avi va treure un ull i només va poder veure com el cos del Quim es desplomava, fulminat per la bala.
L'avi no va ser capaç d'assimilar tot allò en aquell moment. Se sentia aturdit, el dramatisme de la situació era tal, que la caiguda del Quim va restar insignificant davant de tots aquells trets i els crits de dolor que se sentien per totes bandes. . De fet, no sap si ho va arribar a assimilar mai. El seu amic Quim... Encara li semblava, temps després, que se'l podia trobar girant la cantonada allà, al barri del Clot...
Però després la guerra va quedar enrera i només en restaven els fantasmes. El malson de la postguerra també va ser una tortura i no els hi va deixar temps a païr tot el que havia passat. Les experiències viscudes van solidificar de mala manera, quedant com una dura crosta dins de les seves memòries...
"A veure, qui vol cafè?" diu la mare i anfitriona. Els avis, però encara queden en silenci uns segons mirant a l'infinit. Parpellegen vàries vegades i tornen a ser a casa els fills. "Jo no, nena, que tinc la tensió alta..." diu l'àvia...
-Pare, Pare, on aneu tu i tota aquesta gent pujats dalt d'aquesta furgoneta.
ResponElimina-Fill meu, torna amb la mare que t'espera dintre casa, au! corre! no la facis esperar i portat bé.
-Pare, Pare, però on és què vas? quedat amb mi a jugar a futbol.
-Mira fill, ara el teu Pare anirà a un lloc on s'ha de fer molta feina, i per que torni ràpid per anar a jugar a futbol, t'has de portar molt bé. Cuidar de la mare i ser l'home de la familia un dies. Sigues fort i sobretot no deixis d'ajudar a la mare i els avis, d'acord?
Jo tornaré ben aviat, ja veuràs! i llavors jugarem plegats a futbol. Au! corre! entra pitant cap a casa que nosaltres hem d'anar a arreglar unes coses. Dóna un petó ben fort a la mare.
(...)
-Mare, quan torni el Pare, m'ha dit que anirem a jugar a futbol amb els amics, crec que aquesta vegada no es deixarà guanyar. Si, ja ho se jo, que sempre es deixa guanyar per fer-me feliç i tot això... però a mi m'agrada que jugui de veritat. Ara sí, quan torni farem un partit dels bons. Va mare, no ploris, que m'ha dit que tornarà ben aviat, que va a arreglar unes coses amb els altres, però que ben aviat torna.