Et quedes estirada sota la llinda de fusta centenària; aquí a ca la tieta el temps passa d'una altra manera. Rera les parpelles, vermelles del sol vertical, et ve una imatge fugaç: una casona aïllada al mig de les aigües tranquiles d'un llac noruec estival; la teva curiositat epistemològica no deixa de sorprendre's dels camins de la memòria. Algun circuit recòndit ha unit la vellona pelleringa, que us ha deixat, amb la foto de la casa literalment aïllada que vas fer emmarcar, en tornar del viatge al Nord. Penses en el congrés de tres mil psiquiatres de la setmana passada, i en els grans avenços científics de la computació, però que tu sàpigues els ordinadors encara no fan interconnexions metafòriques. En realitat, això no et deixa ni més tranquil·la ni més neguitosa; tampoc t'ha interessat mai la suposada competició entre humans i màquines, i aquesta pensada te'n reafirma l'absurd. Les màquines no pensen.
Segurament la casona que recordes té la seva història a terra ferma, com la tieta; una història que probablement no hagués aparegut a cap foto sinó fos pel seu final romàntic, wagnerià, i que tu passaves per allà. Et ve una allau d'idees, d'enllaços. T'agradaria muntar la seqüència de fotos que portés la casa dels prats al llac, i en paral·lel, una altra seqüència que portés la tieta Lluïsa de la foto del bateig, aquella rosegada, en blanc i negre, on una munió de familiars i veïns vestits per a la ocasió envolten la criatura embolcallada, a l´última foto, on surt la tieta cargolada i escanyolida sobre un fons blanc fluorescent d'una sala de la residència, amb gotelé a les parets. Penses que potser és massa fàcil, una mica tontet, i per tant segurament no ho faràs, però joguineges amb la idea d'arrencar amb la versió manelina del Common People de Pulp sobre fons negre i anar fent créixer pel darrera una música desmelodiada, una peça de Biosphere per exemple.
Immersa en la teva pròpia sessió d'electrònica interna, fent anar les aigües, les cases i les tietes amunt i avall, amb repeticions, inversions i variacions has anat fent girar el sol, però mires el rellotge de paret aturat i tampoc no és tan tard. Hi ha un targetó del Dòmund 86 a l'angle inferior esquerre, tapant una mica de set i una mica de vuit: Uns nens negrets en una escola, a imatge i semblança nostra. (continuarà)
Una caixa de sabates. Això és tot el que té: una caixa de sabates de cartró envellit per l'excés de manipulació.
Són les vuit del matí i la Rosita es posa el seu uniforme per anar a escola. El bol de llet excessivament calenta l'espera a la taula de la cuina. Se'l pren bo i remullant pa sec de l'ahir i surt al carrer per la porta principal tot cridant un "¡hasta luego!" rutinari a la seva mare que es troba al porxo escombrant les restes que la cua de l'últim huracà ha portat fins al terra de fusta blanca de la porxada. La Rosita agafa la bicicleta vella i atrotinada que generació rera generació ha donat servei a tota una família de treballadors incessants. Encara té benbé mitja hora llarga fins a arribar a l'escola que es troba al centre del primer poblet en direcció sud.
La Rosita vé d'una família pobra, tan pobra com els obliga a ser el govern que des de fa masses anys està apossentat en aquella terra confinada i en el qual, uns principis pervertits encara fan moure pesada i feixugament els seus engranatgets rovellats. El pare de la Rosita treballa en una fàbrica d'empaquetat de sucre i el fet que entri a treballar a les 7 del matí i que els vespres sovint els de dediqui a esbargir-se amb el seus compatriotes fa que la Rosita gairebé només el vegi els diumenges a l'església. Aquestes circumstàncies, per altra banda, han permès que el vincle entre mare i filla s'hagi anat enfortint amb el temps donant lloc a una relació basada en la màxima confiança i recolzament de l'una en l'altra. La Rosita, per tant, no gaudeix de luxes, els seus pares encara han de donar gràcies per poder viure en aquella casa que van heredar del tiet avi el qual havia servit en la mateixa, a una família d'empresaris desafortunats en els negocis, els Valls, que s'havien proposat, des d'un racó de la península ibèrica, venir a provar fortuna. La bona relació que mantenien va fer que el tiet avi es guanyés la confiança dels Valls i pogués disposar de molts dels seus béns quan aquests van decidir tornar cap al seu país. La mare de la Rosita cuida la casa, i té a disposició dels viatjants esporàdics un parell d'habitacions del pis de dalt. L'Estat té un control estricte sobre cases com la seva perquè procura per la comoditat dels estrangers que vénen a fer el turista i sovint, aquests són generosos i deixen obsequis com a senyal de gratitud que per ells són insignificants però per famílies com la de la Rosita són de gran utilitat. La Rosita ha rebut inclús joguines dels hostes allotjats a la casa, però sempre les ha acabat avorrint totes. Totes, menys la seva caixa de cartró que va deixar una senyora anglesa de mitjana edat com a rebuig, després de comprar-se unes sabates , un estiu que va venir a passar tres setmanes amb intencions inconfessables. La Rosita no té gaire més que la caixa. Però aquesta, combinada amb el seu món interior fan que sigui la nena més feliç de la Terra. Dins la caixa hi guarda retalls, pedres, pedaços de roba, cargols oxidats... i tot allò que s'hagi pogut interposar entre ella i el seu camí i que mereixi conservar-ne el record.
La Rosita ja ha arribat a l'escola, la seva imaginació li permet que els llargs i monòtons tragectes es converteixin en agradables passejades. Deixa la bicicleta en un racó del pati i entra a l'aula. Els seus companys tot just comencen a seure als seus llocs i treuen els llibres d'Història elemental enmig d'una cridòria que intenta ser apaivagada pel mestre pacient. "Porfavor..., guarden silensio... a ver, abran el libro por el capítulo sinco de Cómo vivian los conquistadores, encomienda de los indios y esclavitud de los negros. A ver, usted, Edel, lea porfavor...". El noi comença a llegir mandrosament:
"De qué vivían los conquistadores... Los conquistadores traían algunos víveres, ropa y demás artículos nesesarios para vivir cuando desembarcaban en la Isla..." A mida que l'Edel avança en la lectura, la Rosita va integrant el text en la seva ment i combinant-lo amb la seva imaginació fantasiosament... "El asúcar se vendía bien, pero no había caña ni se sabía fabricar asúcar. En realidad, el único artículo de valor que se obtenía entonses era el oro..." La Rosita pensa en un anell amb restes d'esmalt daurat que recorda tenir dins la caixa de cartró "...cada conquistador tenía el derecho de tomar varios indios como servidores suyos y ponerlos a trabajar y a buscar oro, sin pagarles nada..." Li va donar la fornera del poble, una dona baixeta i robusta d'ulls rasgats i pell bruna. "Estos indios se los podían quitar al conquistador a quien se los daban, en cualquier momento que el rey quisiera, y el conquistador no se los podía traspasar a otras personas... Los indios así repartidos entre los conquistadores, se llamaban encomendados, y la persona que los tenía a su cargo se llamaba encomendero..." Els seus ulls, però, són d'un blau profund i sempre captiven a la Rosita, les dones del poble sempre especulen sobre els seus orígens, diuen que té gens colons i que algún dels seus antecessors havia nascut com a fruit de l'abús de poder
"Los encomenderos siempre se hallaban temerosos de que el rey ordenase que les quitasen los indios encomendados, así es que los apuraban en el trabajo para sacarles la mayor utilidad antes de perderlos. Muchos de ellos, cuando podían reunirse con sus mujeres y sus hijos, se iban a los bosques y se mataban todos juntos para no sufrir tantas calamidades..." La Rosita viatja pels racons de la memòria i recorda aquella tarda de dissabte de primavera quan, amb el fill de la fornera, amic seu i company de classe, van demanar permís als pares per anar a buscar fulles al bosc per un treball d'escola sense revel.lar mai, que les seves vertaderes intencions éren banyar-se al riu i jugar amb l'aigua. Prop d'allà, la Rosita recorda que hi havia un petit cementiri abandonat amb quatre làpides velles, erosionades i mal col.locades que va cridar la seva atenció però mai es va atrevir a acostar-s'hi.
"Hoy todos los habitantes de la Isla tienen el mismo derecho a la vida y a la libertad. Nadie puede tener sometido a otro, ni obligarlo a trabajar a la fuersa. Nadie puede maltratar a otra persona, por pobre y desamparada que sea, sin exponerse a ser castigado por los tribunales de justisia. Cada uno trabaja para sí o para su familia, y nadie tiene derecho para cogerse el fruto del trabajo de otro. Todos los niños que nasen, son libres desde el momento de su nasimiento."
El noi, aixeca la mirada cap al professor. El capítol s'ha acabat i la Rosita torna a tocar de peus a terra. S'asseu bé a la cadira posant l'esquena recta sobre el respatller i els dits entrecreuats a la seva falda, les últimes paraules del capítol la fan sentir bé. Després d'ordenar els deures per l'endemà, sona un timbre que anuncia l'hora d'esbarjo. Sobtadament, la calma exterior, es veu perturbada per la munió de criatures que surten esperitats al pati. La Rosita n'és una d'elles i quan surt, la llum del Sol la fa mirar amunt. Observa el cel blau i sent un benestar interior, com si un gran braç li cobrís l'esquena i l'amparés, protegint-la de qualsevol mal.
Et quedes estirada sota la llinda de fusta centenària; aquí a ca la tieta el temps passa d'una altra manera. Rera les parpelles, vermelles del sol vertical, et ve una imatge fugaç: una casona aïllada al mig de les aigües tranquiles d'un llac noruec estival; la teva curiositat epistemològica no deixa de sorprendre's dels camins de la memòria. Algun circuit recòndit ha unit la vellona pelleringa, que us ha deixat, amb la foto de la casa literalment aïllada que vas fer emmarcar, en tornar del viatge al Nord. Penses en el congrés de tres mil psiquiatres de la setmana passada, i en els grans avenços científics de la computació, però que tu sàpigues els ordinadors encara no fan interconnexions metafòriques. En realitat, això no et deixa ni més tranquil·la ni més neguitosa; tampoc t'ha interessat mai la suposada competició entre humans i màquines, i aquesta pensada te'n reafirma l'absurd. Les màquines no pensen.
ResponEliminaSegurament la casona que recordes té la seva història a terra ferma, com la tieta; una història que probablement no hagués aparegut a cap foto sinó fos pel seu final romàntic, wagnerià, i que tu passaves per allà. Et ve una allau d'idees, d'enllaços. T'agradaria muntar la seqüència de fotos que portés la casa dels prats al llac, i en paral·lel, una altra seqüència que portés la tieta Lluïsa de la foto del bateig, aquella rosegada, en blanc i negre, on una munió de familiars i veïns vestits per a la ocasió envolten la criatura embolcallada, a l´última foto, on surt la tieta cargolada i escanyolida sobre un fons blanc fluorescent d'una sala de la residència, amb gotelé a les parets.
Penses que potser és massa fàcil, una mica tontet, i per tant segurament no ho faràs, però joguineges amb la idea d'arrencar amb la versió manelina del Common People de Pulp sobre fons negre i anar fent créixer pel darrera una música desmelodiada, una peça de Biosphere per exemple.
Immersa en la teva pròpia sessió d'electrònica interna, fent anar les aigües, les cases i les tietes amunt i avall, amb repeticions, inversions i variacions has anat fent girar el sol, però mires el rellotge de paret aturat i tampoc no és tan tard. Hi ha un targetó del Dòmund 86 a l'angle inferior esquerre, tapant una mica de set i una mica de vuit: Uns nens negrets en una escola, a imatge i semblança nostra.
(continuarà)
Una caixa de sabates. Això és tot el que té: una caixa de sabates de cartró envellit per l'excés de manipulació.
ResponEliminaSón les vuit del matí i la Rosita es posa el seu uniforme per anar a escola. El bol de llet excessivament calenta l'espera a la taula de la cuina. Se'l pren bo i remullant pa sec de l'ahir i surt al carrer per la porta principal tot cridant un "¡hasta luego!" rutinari a la seva mare que es troba al porxo escombrant les restes que la cua de l'últim huracà ha portat fins al terra de fusta blanca de la porxada. La Rosita agafa la bicicleta vella i atrotinada que generació rera generació ha donat servei a tota una família de treballadors incessants. Encara té benbé mitja hora llarga fins a arribar a l'escola que es troba al centre del primer poblet en direcció sud.
La Rosita vé d'una família pobra, tan pobra com els obliga a ser el govern que des de fa masses anys està apossentat en aquella terra confinada i en el qual, uns principis pervertits encara fan moure pesada i feixugament els seus engranatgets rovellats. El pare de la Rosita treballa en una fàbrica d'empaquetat de sucre i el fet que entri a treballar a les 7 del matí i que els vespres sovint els de dediqui a esbargir-se amb el seus compatriotes fa que la Rosita gairebé només el vegi els diumenges a l'església. Aquestes circumstàncies, per altra banda, han permès que el vincle entre mare i filla s'hagi anat enfortint amb el temps donant lloc a una relació basada en la màxima confiança i recolzament de l'una en l'altra.
La Rosita, per tant, no gaudeix de luxes, els seus pares encara han de donar gràcies per poder viure en aquella casa que van heredar del tiet avi el qual havia servit en la mateixa, a una família d'empresaris desafortunats en els negocis, els Valls, que s'havien proposat, des d'un racó de la península ibèrica, venir a provar fortuna. La bona relació que mantenien va fer que el tiet avi es guanyés la confiança dels Valls i pogués disposar de molts dels seus béns quan aquests van decidir tornar cap al seu país.
La mare de la Rosita cuida la casa, i té a disposició dels viatjants esporàdics un parell d'habitacions del pis de dalt. L'Estat té un control estricte sobre cases com la seva perquè procura per la comoditat dels estrangers que vénen a fer el turista i sovint, aquests són generosos i deixen obsequis com a senyal de gratitud que per ells són insignificants però per famílies com la de la Rosita són de gran utilitat. La Rosita ha rebut inclús joguines dels hostes allotjats a la casa, però sempre les ha acabat avorrint totes. Totes, menys la seva caixa de cartró que va deixar una senyora anglesa de mitjana edat com a rebuig, després de comprar-se unes sabates , un estiu que va venir a passar tres setmanes amb intencions inconfessables.
La Rosita no té gaire més que la caixa. Però aquesta, combinada amb el seu món interior fan que sigui la nena més feliç de la Terra. Dins la caixa hi guarda retalls, pedres, pedaços de roba, cargols oxidats... i tot allò que s'hagi pogut interposar entre ella i el seu camí i que mereixi conservar-ne el record.
La Rosita ja ha arribat a l'escola, la seva imaginació li permet que els llargs i monòtons tragectes es converteixin en agradables passejades. Deixa la bicicleta en un racó del pati i entra a l'aula. Els seus companys tot just comencen a seure als seus llocs i treuen els llibres d'Història elemental enmig d'una cridòria que intenta ser apaivagada pel mestre pacient. "Porfavor..., guarden silensio... a ver, abran el libro por el capítulo sinco de Cómo vivian los conquistadores, encomienda de los indios y esclavitud de los negros. A ver, usted, Edel, lea porfavor...". El noi comença a llegir mandrosament:
ResponElimina"De qué vivían los conquistadores... Los conquistadores traían algunos víveres, ropa y demás artículos nesesarios para vivir cuando desembarcaban en la Isla..."
A mida que l'Edel avança en la lectura, la Rosita va integrant el text en la seva ment i combinant-lo amb la seva imaginació fantasiosament...
"El asúcar se vendía bien, pero no había caña ni se sabía fabricar asúcar. En realidad, el único artículo de valor que se obtenía entonses era el oro..."
La Rosita pensa en un anell amb restes d'esmalt daurat que recorda tenir dins la caixa de cartró
"...cada conquistador tenía el derecho de tomar varios indios como servidores suyos y ponerlos a trabajar y a buscar oro, sin pagarles nada..."
Li va donar la fornera del poble, una dona baixeta i robusta d'ulls rasgats i pell bruna.
"Estos indios se los podían quitar al conquistador a quien se los daban, en cualquier momento que el rey quisiera, y el conquistador no se los podía traspasar a otras personas... Los indios así repartidos entre los conquistadores, se llamaban encomendados, y la persona que los tenía a su cargo se llamaba encomendero..."
Els seus ulls, però, són d'un blau profund i sempre captiven a la Rosita, les dones del poble sempre especulen sobre els seus orígens, diuen que té gens colons i que algún dels seus antecessors havia nascut com a fruit de l'abús de poder
"Los encomenderos siempre se hallaban temerosos de que el rey ordenase que les quitasen los indios encomendados, así es que los apuraban en el trabajo para sacarles la mayor utilidad antes de perderlos. Muchos de ellos, cuando podían reunirse con sus mujeres y sus hijos, se iban a los bosques y se mataban todos juntos para no sufrir tantas calamidades..."
ResponEliminaLa Rosita viatja pels racons de la memòria i recorda aquella tarda de dissabte de primavera quan, amb el fill de la fornera, amic seu i company de classe, van demanar permís als pares per anar a buscar fulles al bosc per un treball d'escola sense revel.lar mai, que les seves vertaderes intencions éren banyar-se al riu i jugar amb l'aigua. Prop d'allà, la Rosita recorda que hi havia un petit cementiri abandonat amb quatre làpides velles, erosionades i mal col.locades que va cridar la seva atenció però mai es va atrevir a acostar-s'hi.
"Hoy todos los habitantes de la Isla tienen el mismo derecho a la vida y a la libertad. Nadie puede tener sometido a otro, ni obligarlo a trabajar a la fuersa. Nadie puede maltratar a otra persona, por pobre y desamparada que sea, sin exponerse a ser castigado por los tribunales de justisia. Cada uno trabaja para sí o para su familia, y nadie tiene derecho para cogerse el fruto del trabajo de otro. Todos los niños que nasen, son libres desde el momento de su nasimiento."
El noi, aixeca la mirada cap al professor. El capítol s'ha acabat i la Rosita torna a tocar de peus a terra. S'asseu bé a la cadira posant l'esquena recta sobre el respatller i els dits entrecreuats a la seva falda, les últimes paraules del capítol la fan sentir bé.
Després d'ordenar els deures per l'endemà, sona un timbre que anuncia l'hora d'esbarjo. Sobtadament, la calma exterior, es veu perturbada per la munió de criatures que surten esperitats al pati. La Rosita n'és una d'elles i quan surt, la llum del Sol la fa mirar amunt. Observa el cel blau i sent un benestar interior, com si un gran braç li cobrís l'esquena i l'amparés, protegint-la de qualsevol mal.