Siempre pensé que su amor incondicional me haría levantar los pies del suelo y soñar... soñar tanto hasta el punto de volar y llegar hasta él... su imagen... no era real... mi vuelo, sólo un sueño...
-Non allontanarti, cara, mi raccomando! Siediti vicino a me.
La piccola Valerina, fa cas al seu avi i resta al seu costat. El Sol apreta de valent i l'ombra dels escassos arbres de l'estret passeig va molt buscada. De sobte, un ratolinet creua esperitat per sota el banc on avi i neta es troben asseguts rodejats per un trànsit bulliciós d'autobusos, cotxes i camions. L'animal es planta al bell mig del passeig i es posa dret tot movent a tota velocitat el petit musell, com si d'aquesta manera pogués captar millor les olors. Acte seguit i per sorpresa de la piccola Valerina, el petit rosegador es gira en direcció a la nena i li guinya un ull. Valerina obre els ulls com taronges i mira el seu avi per veure si ha vist el mateix que ella. Però l'avi està entretingut mirant la gent passar. Valerina no pot aguantar la curiositat i s'aixeca. S'acosta a poc a poc a l'animaló, el qual segueix impertèrrit al mig de l'empedrat. La nena s'ajup i quan va a acariciar-lo el ratolí surt disparat com un llamp! Sense poder escapar, però, dels reflexes de la Valerina, la qual ha sigut campiona en diverses ocasions en els concursos improvitzats que s'organitzen al pati de l'escola per caçar mosques. Aconsegueix agafar-lo per la punta de la cua, però el ratolí no s'atura i l'arrossega uns metres provocant un crit de por a la petita. Valerina no s'atreveix a obrir els ulls mentres no deixa de cridar, però aviat se n'adona que el terra que va friccionant les seves cametes delicades, no semblen pas les dures i rasposes llambordes sinó, més aviat, una gespa fresca i suau, com acabada de segar. Desseguida obre els ulls i se n'adona que ja no es troba en l'ofegat passeig dins la gran ciutat, sinó enmig d'un prat verd, on les roselles són de maduixa i els arbres de caramel. La nena observa l'entorn sense deixar anar la cua del ratolí. De sobte, se n'adona que ja no sent el contacte amb el terra i comença a guanyar alçada. Valerina, sorpresa, fixa els ulls a la cua del petit mamífer i va pujant la mirada fins a esperar trobar el cos de l'animal. Però, enlloc seu, el que troba és un globus de color rosa pastel que vira a la mercè del vent. Valerina, a l'inici s'espanta, però aviat mira avall i se n'adona de la sort que té de poder contemplar aquell paisatge.
"Domani, a scuola, i bimbi, non ci crederano!"
La gespa és d'un verd intens, el cel, blau com mai l'havia vist i de tant en tant, atravessa núvols de cotó. Valerina deixa anar rialles de felicitat. Al cap d'uns minuts, li sembla sentir una feble veu familiar que vé de la llunyanía.
-Valerina! Mi senti?! Valerina!.
La nena gira el cap i troba al seu avi que li toca l'espatlla. Están asseguts al banc del ridícul passeig i el trànsit no ha cessat ni un moment.
-Dai, Valerina, dobbiamo andarcene, si è fatto tardi.
La criatura, obedient, s'aixeca d'un salt i agafa la mà del seu avi. Comencen a caminar al pas de la xafogor. Darrere seu, un dèbil cop d'aire s'emporta un globus de color rosa pastel mal lligat a la nança d'un cotxet i ascendeix erràticament, amunt, amunt, fins on la realitat es confón amb els somnis.
Qui la va parir, que feliç que és! Sort en tinc, de la meva néta, que m'encomana una energia que ja no tinc. Pell arrugada, titola pansida, desídia, pusil·lanimenitat...ganes de vòmit i por de la mort. Què collons seré? Merda, ja no hi seré? En tot cas millor, pel que em toca patir... Mí-te-la! Ara vola amb un globus...coi, em fa somriure, sento eufòria...reDéu, no recordo haver fumat!
Bajo las plantas de mis pies se siente que empiezo a dejar el suelo para ingresar al cielo de tu cama. Te tengo de frente, siento tu mirada sensual, ávida y mojada, recorriendo mi cuerpo sin pensar nada más.
Mis manos tocan tus senos, tu piel se eriza, tu sangre corre excitada mientras te postras virgen sobre la almohada. Deseosas tus manos me abrazan, me rozan, me exaltan y con voz suave en tu oído susurro delicadas palabras.
Es más que un juego sexual, eres un ángel sin alas, eres el sueño que regresa cada noche, que se esfuma cada mañana cuando despierto y estoy sólo en mi cama.
Na Maria. Arrossega l'avi cada dissabte al parc, pugen junts i des del buit observen la mateixa inmovibilitat del plè...la mateixa densitat. Constant. Com la xafogor d'un dia d'estiu. Enmig d'aquesta calma pesant l'avi fa avinent a la petitona, que si pugés dalt de l'arbre divisaria nous horitzons, més enllà del pati de presó on ell es sentia tancat, vers l'infinit. Ella ja havia escrutat aquells dominis. Cada vegada que hi pujaven, agafava el globus comprat a la fireta del barri i l'imaginari del seu pap l'omplia d'heli... L'avi es despertava...i sempre...sempre tornava a casa sol. Es preguntava...És dissabte?
En tornar a entrar, et costa una mica veure-hi; el sol de pagès a l'estiu té aquestes coses, aquests moments d'espera estranys mentre els ulls es readapten al pas entre el dins i el fora. Recordes el primer cop que et va passar, en una cabana de pedra seca a la Segarra, amagada sota un marge, quan encara erets una nena. D'aleshores ençà has col·leccionat aquests moments sense parar-hi massa compte, sense realment voler-ho, se t'han anat posant en un sac, on transparents es barregen. Són portes fondes, portes d'espera de trànsits estàtics, on un blanc o un negre abstractes, intensos, t'isolen de l'experiència mundana i et deixen en un espai desactivat, on tot és potència.
En dimensions, trànsits, experiències i portes penses, mentre els musculets dels iris van obrint les pupil·les, per deixar-hi entrar les ombres de l'habitació de la tieta. Sobre la vànova estampada, de l'últim full de la llibreta on hi havia la foto dels amants en blanc i negre en surt un targetó de paper canson, una mica més ample que un punt de llibre. És un dibuix a tinta, una il·lustració diries. Un avi amb gorra i ulleres, i un osset de peluix blanc seuen frontals en un banc, al peu d'un arbre. De l'arbre en veiem poc més de la meitat; el dibuixant ha decidit representar-lo de manera ben poc ortodoxa, gairebé com si fos una radiografia que barreja el brancatge nu de l'hivern amb una copa fresca i frondosa de primavera.
El motiu de la il·lustració és una nena de cinc o sis anys que s'enlaira per davant de l'arbre, agafada a un globus de guarniment. No t'acaba de fer el pes. Et sembla excessiu el que el globus s'enlairi amb tanta decisió cap a l'angle superior dret; si bé una taqueta de tinta, dalt a la cantonada, podria arribar a justificar-ho, quedaria irresolt el recorregut inversemblant que fa la resta de fil al voltant de la nena. Apropant-te molt el targetó al nas, llegeixes les lletres que hi ha vora el banc a mode de firma o de títol: ... la malovessa?, sa malovessa?, la malovella? No treus l'entrellat de esses i eles i cap dels resultats no et resulta revelador. Després de mirar-lo una bona estona ja saps què passa: se li veuen massa les soles de les sabates.
Deixes el targetó una mica emprenyada amb tu mateixa, per no haver fet massa cas a la història, però ràpid ho oblides i et dediques a passar i repassar de dins a fora i de fora endins, buscant la màgia dels límits.
Siempre pensé que su amor incondicional me haría levantar los pies del suelo y soñar... soñar tanto hasta el punto de volar y llegar hasta él... su imagen... no era real... mi vuelo, sólo un sueño...
ResponElimina-Non allontanarti, cara, mi raccomando! Siediti vicino a me.
ResponEliminaLa piccola Valerina, fa cas al seu avi i resta al seu costat. El Sol apreta de valent i l'ombra dels escassos arbres de l'estret passeig va molt buscada. De sobte, un ratolinet creua esperitat per sota el banc on avi i neta es troben asseguts rodejats per un trànsit bulliciós d'autobusos, cotxes i camions. L'animal es planta al bell mig del passeig i es posa dret tot movent a tota velocitat el petit musell, com si d'aquesta manera pogués captar millor les olors. Acte seguit i per sorpresa de la piccola Valerina, el petit rosegador es gira en direcció a la nena i li guinya un ull. Valerina obre els ulls com taronges i mira el seu avi per veure si ha vist el mateix que ella. Però l'avi està entretingut mirant la gent passar. Valerina no pot aguantar la curiositat i s'aixeca. S'acosta a poc a poc a l'animaló, el qual segueix impertèrrit al mig de l'empedrat. La nena s'ajup i quan va a acariciar-lo el ratolí surt disparat com un llamp! Sense poder escapar, però, dels reflexes de la Valerina, la qual ha sigut campiona en diverses ocasions en els concursos improvitzats que s'organitzen al pati de l'escola per caçar mosques. Aconsegueix agafar-lo per la punta de la cua, però el ratolí no s'atura i l'arrossega uns metres provocant un crit de por a la petita. Valerina no s'atreveix a obrir els ulls mentres no deixa de cridar, però aviat se n'adona que el terra que va friccionant les seves cametes delicades, no semblen pas les dures i rasposes llambordes sinó, més aviat, una gespa fresca i suau, com acabada de segar. Desseguida obre els ulls i se n'adona que ja no es troba en l'ofegat passeig dins la gran ciutat, sinó enmig d'un prat verd, on les roselles són de maduixa i els arbres de caramel. La nena observa l'entorn sense deixar anar la cua del ratolí. De sobte, se n'adona que ja no sent el contacte amb el terra i comença a guanyar alçada. Valerina, sorpresa, fixa els ulls a la cua del petit mamífer i va pujant la mirada fins a esperar trobar el cos de l'animal. Però, enlloc seu, el que troba és un globus de color rosa pastel que vira a la mercè del vent. Valerina, a l'inici s'espanta, però aviat mira avall i se n'adona de la sort que té de poder contemplar aquell paisatge.
"Domani, a scuola, i bimbi, non ci crederano!"
La gespa és d'un verd intens, el cel, blau com mai l'havia vist i de tant en tant, atravessa núvols de cotó. Valerina deixa anar rialles de felicitat. Al cap d'uns minuts, li sembla sentir una feble veu familiar que vé de la llunyanía.
-Valerina! Mi senti?! Valerina!.
La nena gira el cap i troba al seu avi que li toca l'espatlla. Están asseguts al banc del ridícul passeig i el trànsit no ha cessat ni un moment.
-Dai, Valerina, dobbiamo andarcene, si è fatto tardi.
La criatura, obedient, s'aixeca d'un salt i agafa la mà del seu avi. Comencen a caminar al pas de la xafogor. Darrere seu, un dèbil cop d'aire s'emporta un globus de color rosa pastel mal lligat a la nança d'un cotxet i ascendeix erràticament, amunt, amunt, fins on la realitat es confón amb els somnis.
Quien fuera niño...
ResponEliminaQui la va parir, que feliç que és! Sort en tinc, de la meva néta, que m'encomana una energia que ja no tinc. Pell arrugada, titola pansida, desídia, pusil·lanimenitat...ganes de vòmit i por de la mort. Què collons seré? Merda, ja no hi seré? En tot cas millor, pel que em toca patir...
ResponEliminaMí-te-la! Ara vola amb un globus...coi, em fa somriure, sento eufòria...reDéu, no recordo haver fumat!
Sueño
ResponEliminaBajo las plantas de mis pies se siente que empiezo a dejar el suelo
para ingresar al cielo de tu cama.
Te tengo de frente, siento tu mirada sensual,
ávida y mojada, recorriendo mi cuerpo sin pensar nada más.
Mis manos tocan tus senos, tu piel se eriza,
tu sangre corre excitada
mientras te postras virgen sobre la almohada.
Deseosas tus manos me abrazan, me rozan, me exaltan
y con voz suave en tu oído susurro delicadas palabras.
Es más que un juego sexual, eres un ángel sin alas,
eres el sueño que regresa cada noche,
que se esfuma cada mañana cuando despierto
y estoy sólo en mi cama.
Na Maria.
ResponEliminaArrossega l'avi cada dissabte al parc, pugen junts i des del buit observen la mateixa inmovibilitat del plè...la mateixa densitat. Constant. Com la xafogor d'un dia d'estiu.
Enmig d'aquesta calma pesant l'avi fa avinent a la petitona, que si pugés dalt de l'arbre divisaria nous horitzons, més enllà del pati de presó on ell es sentia tancat, vers l'infinit.
Ella ja havia escrutat aquells dominis. Cada vegada que hi pujaven, agafava el globus comprat a la fireta del barri i l'imaginari del seu pap l'omplia d'heli...
L'avi es despertava...i sempre...sempre tornava a casa sol. Es preguntava...És dissabte?
En tornar a entrar, et costa una mica veure-hi; el sol de pagès a l'estiu té aquestes coses, aquests moments d'espera estranys mentre els ulls es readapten al pas entre el dins i el fora. Recordes el primer cop que et va passar, en una cabana de pedra seca a la Segarra, amagada sota un marge, quan encara erets una nena. D'aleshores ençà has col·leccionat aquests moments sense parar-hi massa compte, sense realment voler-ho, se t'han anat posant en un sac, on transparents es barregen. Són portes fondes, portes d'espera de trànsits estàtics, on un blanc o un negre abstractes, intensos, t'isolen de l'experiència mundana i et deixen en un espai desactivat, on tot és potència.
ResponEliminaEn dimensions, trànsits, experiències i portes penses, mentre els musculets dels iris van obrint les pupil·les, per deixar-hi entrar les ombres de l'habitació de la tieta. Sobre la vànova estampada, de l'últim full de la llibreta on hi havia la foto dels amants en blanc i negre en surt un targetó de paper canson, una mica més ample que un punt de llibre. És un dibuix a tinta, una il·lustració diries. Un avi amb gorra i ulleres, i un osset de peluix blanc seuen frontals en un banc, al peu d'un arbre. De l'arbre en veiem poc més de la meitat; el dibuixant ha decidit representar-lo de manera ben poc ortodoxa, gairebé com si fos una radiografia que barreja el brancatge nu de l'hivern amb una copa fresca i frondosa de primavera.
El motiu de la il·lustració és una nena de cinc o sis anys que s'enlaira per davant de l'arbre, agafada a un globus de guarniment. No t'acaba de fer el pes. Et sembla excessiu el que el globus s'enlairi amb tanta decisió cap a l'angle superior dret; si bé una taqueta de tinta, dalt a la cantonada, podria arribar a justificar-ho, quedaria irresolt el recorregut inversemblant que fa la resta de fil al voltant de la nena. Apropant-te molt el targetó al nas, llegeixes les lletres que hi ha vora el banc a mode de firma o de títol: ... la malovessa?, sa malovessa?, la malovella? No treus l'entrellat de esses i eles i cap dels resultats no et resulta revelador.
Després de mirar-lo una bona estona ja saps què passa: se li veuen massa les soles de les sabates.
Deixes el targetó una mica emprenyada amb tu mateixa, per no haver fet massa cas a la història, però ràpid ho oblides i et dediques a passar i repassar de dins a fora i de fora endins, buscant la màgia dels límits.
(continuarà)
Es preciso elevarse con las alas del entusiasmo.
ResponEliminaSi se razona, no se volará jamás.
Anatole France