Tot i l’ambient polsós i les masses de gent descontrolada ell no la perdia de vista. La situació era desconcertant, en qualsevol moment, una d’aquelles bombes podia caure allà on eren i tot allò hauria acabat, les vivències, l’amor, ella, tot seria com si no hagués exstit mai. Aquests pensaments, l’angoixaven. L’olor a pòlvora cada cop era més intensa i la visibilitat s’anava reduint ràpidament. De sobte, hi va haver una explosió estrident tan propera que semblava com si s’hagués produït dins seu. El cor se li va accelerar encara més i sentia més que mai que volia tenir-la ben a prop i, impulsat per la por, la va agafar de la mà i la va aturar. Estaven allà, enmig d’un riu de gent que corria desamparada, però per ells era com si tot s’hagués aturat al seu voltant. Es miraven tant intensament com mai s’havien mirat i es van fondre en un petó apassionat...
Ella salía del trabajo como asistente de recepcionista en el Grand Hotel Le Rue Savoy. Llevaba esperándole hacía siete semanas i dos días. Su trabajo: lo desconocía. Su origen: lo desconocía. Sus amigos, su familia, sus costumbres, su vida pasada era totalmente desconocida para ella. No le importaba. No tenía la más mínima curiosidad por saber de su pasado. Sólo le importaba que volviera a estar ahí. Sólo su llegada movía su vida. Cada tarde, cuando faltaban 10 minutos para que sonaran las campanas que marcaban las 6 de la tarde, llegaba el tren procedente de París a la mediterránea estación de Chateuz-Amoroux. Y cada tarde ella volvía sola a casa. En lugar de decaer, su vuelta a casa era sólo el principio de una nueva ilusión: quién podía negárselo, quién podía asegurarle que sus esperanzas eran en vano. ¿Quién? Quién le convencería de ello. Un día más ella recibió con una sonrisa i los ojos llenos de ilusión a pasajeros provenientes de París. Se vuelve al ver que él no aparece entre la multitud de extraños. Hace ya días que no espera ver pasar al último pasajero. Hace días que parece haber perdido la ilusión. Piensa que volverá al día siguiente. Al salir de la estación, mientras le avanzaban los últimos pasajeros, apareció él para agarrarla por la espalda y frenando su andar, con ternura, la besó. No era un beso más. Era el primer beso. El tiempo no les hacía olvidar su pasión. No era el primer beso, pero lo sentían como tal; era el primer beso. Fue un beso largo, intenso… fue una noche larga, intensa. Dos días más tarde ella saldrá del trabajo como recepcionista en el Grand Hotel Rue Savoy. Parecerá que lleva esperándole desde hace semanas… Se dirigirá a la estación. Él no estará ahí, pero ella no perderá la ilusión de reencontrarse una vez más, aun que fuera un breve instante, con él.
Quin dia l’esperava... Havia de fer tantes coses… Eren tantes les cites apuntades a l’agenda: Reunions professionals, reunions ocioses, reunions secretes, reunions, en definitiva, a totes hores. De bon matí ja havia agafat un avió privat per viatjar a la capital del país, dues trobades professionals que posaven a l’empresa de la seva propietat en el moment més crític dels últims 15 anys. Així doncs només se li acumulaven mal de caps... Abans de deixar casa seva, a més a més, havia constatat que el seu fill gran tenia símptomes clars de varicel•la... sort que la seva mainadera se n’ha pogut fer càrrec. La seva senyora també treballava, fet rar per l’època – era una dona moderna que en deien -. Ella era se’ns dubte uns dels puntals de la família... ja que degut als seus ingressos podien permetre’s aquella casa amb jardí al vell mig de la ciutat. Era una dona preciosa, la més bonica que mai s’havia vist. En Joaquim tornava en avió a tota velocitat mentre apuntava en un bloc de notes tots els detalls de la reunió següent que es situava tant sols a 50 km de la seva ciutat... Faria aquest últim recorregut en tren. Quina reunió... bé, no voldria avorrir al lector amb els detalls. Només dir que se li acumulaven els mals de caps. Les seves neurones no reposaven. Sempre pensant en com resoldre la difícil situació que involucrava els 30 treballadors de la seva fàbrica, als proveïdors, als clients... De volta a la ciutat va decidir tornar cap a casa caminant, només 15 minuts separaven la seva llar de l’estació. Amb el cap mig emboirat pels pensaments laborals que el pertorbaven, allà en la distància la va veure... No podia estar equivocat, era ella. Preciosa, inclús en la distància. La perspectiva la feina de la mida del seu polze, però ja intuïa el seu cos esvelt. Aquella jaqueta ajustada feia de la seva silueta el perfil més excitant que ell havia vist. La faldilla amb el seu vol, no feia més que ensenyar les seves cames llargues i primes, proporcionades, moldejades pels millor artistes grecs. Tot aixecant la vista cap a les seves natges bellugadisses, només pensava en apropar-s’hi encara més. Fer amb les seves mans les carícies que ara imaginava amb la mirada. La jaqueta feia de les seves esquenes el millor pedestal per al seu cabell ondulat i suau, gairebé n’endevinava l’olor... el podia imaginar si més no. El seus sentits es multiplicaven inversament a la distància que els separava. Ja era només a uns escassos metres, ara ja estava a l’allargada del seu braç. Quan la tenia ben a prop, la va agafar, i tot donant-li un petó ben fort, amb els ulls ben tancats per gaudir de l’explosió de sentits i sensacions, pensà en quant afortunat era al haver conegut a la seva dona, la mare dels seus fills. PLAAAAFF!!! Era se’ns dubte una dona molt bella, però tot i assemblar-s’hi molt, no era la seva muller. Ell tot vermell, ruboritzat per l’error una galta, i contusionat per la bufetada a l’altre, li demanà disculpes... i seguí caminant cap a casa tot pensant com riurien amb la seva dona quan li expliqués l’historia. I de cop, per una tarda, tots els seus problemes s’esvairien. Volia encara més arribar a casa i besar a la seva muller i adonar-se’n que realment era tot el que volia en aquesta vida.
Tot el que havia imaginat ara ho expressaria en un segon, en una imatge. Estava tot pensat, tot preparat. Era l'ambient que buscava, la roba adequada, la gent caminant, un primer pla mogut, el fons esvaint-se... Ell amb aquell aire segur, ben plantat i dominant la situació. Ella preciosa. I el moment va arribar, tot va succeir com estava pensat. Excepte una cosa, els personatges eren persones, i mai podria controlar les seves sensacions, ni tan sols sabia el que pensaven. Dintre la seva història hi havia una altra història. Ja es coneixen, ja havien treballat altres vegades plegats, només era una feina més, però aquesta vegada hi va haver una complicitat diferent, un petó diferent. Tot semblava preparat per a ells. Quan els seus llavis es van separar, es van mirar, sabent que alguna cosa havia canviat. Començava una nova relació entre ells.
Era un dia de principis de primavera i Boris Leparsky es trobava més bé que mai. Aquella llum tan intensa del matí el va convidar a sortir a donar un volt pels humils carrers del seu barri d'aquella gran ciutat. Mentre recorria els laberíntics carrerons observava com la gent aprofitava per fer la despesa setmanal a les botigues de queviures tot posant un ull als petits que jugaven al carrer, despreocupats, embolcallats per aquella escalfor primerenca que oferia el Sol. Aquelles escenes van dibuixar un somriure al rostre d'en Boris el qual no interrompia el seu pas relaxat i confiat. Trencant pel següent carrer va arribar a la gran avinguda on el trànsit era més accelerat. Boris seguia inmers en la seva sensació de plenitud amb la que s'havia llevat aquell dia i res va perturbar el seu pas. Al cap d'uns metres, una olor coneguda va fer-li girar el cap. Es trobava davant del Grand Caffe. A dins, els cambrers es movien depressa per aconseguir satisfer totes les taules i Boris va decidir fer una pausa en el seu camí per deleitar-se amb una tassa del que, diuen, és el millor cafè de París. El dia esplèndid va fer que Boris, segués a la petita terrassa que ocupava part de la gran vorera. Era bonic observar la gent passar i imaginar històries i vides. De sobte, una parella que pujava per l'avinguda va cridar l'atenció d'en Boris. Se'ls veia feliços, com si encara estiguessin vivint aquells moments de coneixença mútua plens d'il.lusió. A l'arribar davant del Cafè, el noi va aturar la noia i li va donar un petó sincer i llarg tot oferint-lo als ulls d'en Boris el qual no va poder evitar deixar anar un somriure. Al cap d'uns minuts, Boris es va aixecar, va deixar unes monedes sobre la taula i va reprendre el seu camí tot pensant en com se sentia d'afortunat per ser testimoni de les coses boniques que oferia la vida.
Després de tant de l'esglai produït per una guerra mundial a les esquenes, un munt de temps amb el cor a tot drap, en Robert no fa més que trobar una tipica escena de primavera parisina... L'amour. Celui qui se trouve a la terrasse d'un café, et qui d'un seul coup s'aperçoit d'une des plus belles façons de montrer au monde ce qui signifie la liberté, un beau bisoux, plein de fierté! La petita Marie, ha conegut en Pierre la setmana passada en una sala beebop, on el paio ho donava tot...i eus aqui, el pol·len, les manasses d'en Pierre que l'arramben i aquests caps tan despentinats els converteixen en simples passatgers d'un futur tren que està a punt de sortir de la gare d'Austerlitz vers la côte d'Azur. No hi ha res enrera, només follia vers el desconegut...
A una banda de la targeta només hi diu Louise G., amb tipografia deliberadament andrògina, sobre el fons desenfocat del dibuix del teu jersei d'hivern acanalat; al darrera -ningú no ho sap- però has posat sota l'adreça del teu lloc a internet i un cursor de maneta blanca un primeríssim pla dels cercles tàntrics que et fa el mugró a la samarreta de cotó, quan es dreça amb un corrent d'aire d'estiu, escampant tremolins per les cametes dels mascles de l'oficina. Louise G punt i aquesta màscara del cognom agafa un rictus mínim, un vellut d'ulls grans endormiscats, que amb la pronuncia del silenci obre una escletxa de néctars secrets on es banyen una geisha i la dona aranya. Et faltava un pam per fer d'heroïna de còmic i mig segle per ballar swing en una sala de fusta a Xicago. T'has hagut de quedar somniant truites, amb cara de nina, al món on la gent parla alhora i sense globus i les noies no són papallones virolades de cintura estreta i vestits florits.
Aquesta foto enganxada al primer full d'un diari buit de la tieta, dormint el son dels secrets sense títol ni data, a l'últim calaix de la tauleta de nit, sota els mocadors i els enagos, amb quatre monedes llunyanes, un boli sec, el tallaungles i una llibreta d'adreces, farcida de correccions i ratlles, aquesta foto -no saps per què- se t'endu endins per les amples valls i els boscos fondos de la imaginació i les preguntes, solcant els rius del pensament per les ribes de l'existència. Et trobes de cara al mirall, envoltada d'un lloc estrany, estranyament nítid i present; t'esmaperd la rotunditat amb que aquest present imposa la fisicitat dels objectes; tu mateixa ets alarmantment concreta al mirall. Louise G punt, un punt d'orgull estoic que t'ha deixat fina la pell de la cara, de poc arrugar-la.
Sents que si fossis un noi et posaries la mà dins els calçotets per apujar-te els ous inflats sobre les cames creuades i sents que amb la mà freda t'agafaries el fal·lus dur i calent i faries anar la pell fina amunt i avall, sentint el relleu del tronc màgic amb tota la mà tancada; per un moment et sap greu no tenir un bon membre per manxar -així és com ells resolen el problema de l'existència- et dius. Et venen calfreds i escorriments, sents que el buit et regalima per dintre; voldries que un petó humit gegant t'omplís la boca i un penis roent et penetrés fins al fons, voldries pell a la pell i unes mans fortes que et fessin gemegar; la solitud té aquestes coses.
Surts a buscar el sol que passa a aquesta hora pel balcó, entre dues façanes d'un pati estret. Tens estesa una rentadora de roba negra i vermella, ben ordenada amb els teus deliris d'esteta. Els coloms parrupegen per entre els crits dels locutors de fórmula 1. Aquest hivern ha estat llarg i mullat. La foto t'era una mica igual. De fet, a aquestes alçades penses que podria ser qualsevol cosa; embrancant-se com els bronquis i els bronquiols, les històries inflen uns pulmons flonjos que després expiren i sant tornem-hi. Podria ser una novel·la negra on els falsos enamorats - que després ho seran de veritat- es passen el microfilm davant dels morros de l'espia, podria ser una foto de propaganda militar o una mentida per les carpetes de les noietes adolescents; podria ser el missatge d'esperança d'un fotògraf urbà filantrop, o la foto d'un catàleg de moda que va de tornada, però t'és igual. T'és una excusa. T'és una conversa amb la tieta que mai no has tingut. (continuarà)
¿Qué es un suspiro? Es la respiración profunda acompañada por un sentimiento deseado.
Un suspiro de amor, un deseo de calor. Es la ilusión del corazón, es la ansiedad en contra de la razón.
Suspiramos porque amamos, amamos porque nos han ganado el corazón. Un suspiro no sé puede comprar, es anhelar llenar ese vacío. Es querer volar en un infinito de tranquilidad.
Es la inquietud y el desahogo de los sentimientos que las palabras no pueden expresar… Es tal vez amar.
Tot i l’ambient polsós i les masses de gent descontrolada ell no la perdia de vista. La situació era desconcertant, en qualsevol moment, una d’aquelles bombes podia caure allà on eren i tot allò hauria acabat, les vivències, l’amor, ella, tot seria com si no hagués exstit mai. Aquests pensaments, l’angoixaven.
ResponEliminaL’olor a pòlvora cada cop era més intensa i la visibilitat s’anava reduint ràpidament. De sobte, hi va haver una explosió estrident tan propera que semblava com si s’hagués produït dins seu. El cor se li va accelerar encara més i sentia més que mai que volia tenir-la ben a prop i, impulsat per la por, la va agafar de la mà i la va aturar. Estaven allà, enmig d’un riu de gent que corria desamparada, però per ells era com si tot s’hagués aturat al seu voltant. Es miraven tant intensament com mai s’havien mirat i es van fondre en un petó apassionat...
Ella salía del trabajo como asistente de recepcionista en el Grand Hotel Le Rue Savoy. Llevaba esperándole hacía siete semanas i dos días.
ResponEliminaSu trabajo: lo desconocía. Su origen: lo desconocía. Sus amigos, su familia, sus costumbres, su vida pasada era totalmente desconocida para ella. No le importaba. No tenía la más mínima curiosidad por saber de su pasado. Sólo le importaba que volviera a estar ahí.
Sólo su llegada movía su vida. Cada tarde, cuando faltaban 10 minutos para que sonaran las campanas que marcaban las 6 de la tarde, llegaba el tren procedente de París a la mediterránea estación de Chateuz-Amoroux. Y cada tarde ella volvía sola a casa.
En lugar de decaer, su vuelta a casa era sólo el principio de una nueva ilusión: quién podía negárselo, quién podía asegurarle que sus esperanzas eran en vano. ¿Quién? Quién le convencería de ello.
Un día más ella recibió con una sonrisa i los ojos llenos de ilusión a pasajeros provenientes de París. Se vuelve al ver que él no aparece entre la multitud de extraños. Hace ya días que no espera ver pasar al último pasajero. Hace días que parece haber perdido la ilusión. Piensa que volverá al día siguiente.
Al salir de la estación, mientras le avanzaban los últimos pasajeros, apareció él para agarrarla por la espalda y frenando su andar, con ternura, la besó. No era un beso más. Era el primer beso. El tiempo no les hacía olvidar su pasión. No era el primer beso, pero lo sentían como tal; era el primer beso.
Fue un beso largo, intenso… fue una noche larga, intensa.
Dos días más tarde ella saldrá del trabajo como recepcionista en el Grand Hotel Rue Savoy. Parecerá que lleva esperándole desde hace semanas… Se dirigirá a la estación. Él no estará ahí, pero ella no perderá la ilusión de reencontrarse una vez más, aun que fuera un breve instante, con él.
Apa!!! no sabia que tenies aquest blog.
ResponEliminaQuin dia l’esperava... Havia de fer tantes coses… Eren tantes les cites apuntades a l’agenda: Reunions professionals, reunions ocioses, reunions secretes, reunions, en definitiva, a totes hores.
ResponEliminaDe bon matí ja havia agafat un avió privat per viatjar a la capital del país, dues trobades professionals que posaven a l’empresa de la seva propietat en el moment més crític dels últims 15 anys. Així doncs només se li acumulaven mal de caps...
Abans de deixar casa seva, a més a més, havia constatat que el seu fill gran tenia símptomes clars de varicel•la... sort que la seva mainadera se n’ha pogut fer càrrec. La seva senyora també treballava, fet rar per l’època – era una dona moderna que en deien -. Ella era se’ns dubte uns dels puntals de la família... ja que degut als seus ingressos podien permetre’s aquella casa amb jardí al vell mig de la ciutat. Era una dona preciosa, la més bonica que mai s’havia vist.
En Joaquim tornava en avió a tota velocitat mentre apuntava en un bloc de notes tots els detalls de la reunió següent que es situava tant sols a 50 km de la seva ciutat... Faria aquest últim recorregut en tren.
Quina reunió... bé, no voldria avorrir al lector amb els detalls. Només dir que se li acumulaven els mals de caps. Les seves neurones no reposaven. Sempre pensant en com resoldre la difícil situació que involucrava els 30 treballadors de la seva fàbrica, als proveïdors, als clients...
De volta a la ciutat va decidir tornar cap a casa caminant, només 15 minuts separaven la seva llar de l’estació. Amb el cap mig emboirat pels pensaments laborals que el pertorbaven, allà en la distància la va veure...
No podia estar equivocat, era ella. Preciosa, inclús en la distància. La perspectiva la feina de la mida del seu polze, però ja intuïa el seu cos esvelt.
Aquella jaqueta ajustada feia de la seva silueta el perfil més excitant que ell havia vist. La faldilla amb el seu vol, no feia més que ensenyar les seves cames llargues i primes, proporcionades, moldejades pels millor artistes grecs. Tot aixecant la vista cap a les seves natges bellugadisses, només pensava en apropar-s’hi encara més. Fer amb les seves mans les carícies que ara imaginava amb la mirada.
La jaqueta feia de les seves esquenes el millor pedestal per al seu cabell ondulat i suau, gairebé n’endevinava l’olor... el podia imaginar si més no. El seus sentits es multiplicaven inversament a la distància que els separava. Ja era només a uns escassos metres, ara ja estava a l’allargada del seu braç.
Quan la tenia ben a prop, la va agafar, i tot donant-li un petó ben fort, amb els ulls ben tancats per gaudir de l’explosió de sentits i sensacions, pensà en quant afortunat era al haver conegut a la seva dona, la mare dels seus fills.
PLAAAAFF!!!
Era se’ns dubte una dona molt bella, però tot i assemblar-s’hi molt, no era la seva muller. Ell tot vermell, ruboritzat per l’error una galta, i contusionat per la bufetada a l’altre, li demanà disculpes... i seguí caminant cap a casa tot pensant com riurien amb la seva dona quan li expliqués l’historia. I de cop, per una tarda, tots els seus problemes s’esvairien. Volia encara més arribar a casa i besar a la seva muller i adonar-se’n que realment era tot el que volia en aquesta vida.
Tot el que havia imaginat ara ho expressaria en un segon, en una imatge. Estava tot pensat, tot preparat. Era l'ambient que buscava, la roba adequada, la gent caminant, un primer pla mogut, el fons esvaint-se... Ell amb aquell aire segur, ben plantat i dominant la situació. Ella preciosa.
ResponEliminaI el moment va arribar, tot va succeir com estava pensat. Excepte una cosa, els personatges eren persones, i mai podria controlar les seves sensacions, ni tan sols sabia el que pensaven. Dintre la seva història hi havia una altra història.
Ja es coneixen, ja havien treballat altres vegades plegats, només era una feina més, però aquesta vegada hi va haver una complicitat diferent, un petó diferent. Tot semblava preparat per a ells. Quan els seus llavis es van separar, es van mirar, sabent que alguna cosa havia canviat. Començava una nova relació entre ells.
Era un dia de principis de primavera i Boris Leparsky es trobava més bé que mai. Aquella llum tan intensa del matí el va convidar a sortir a donar un volt pels humils carrers del seu barri d'aquella gran ciutat.
ResponEliminaMentre recorria els laberíntics carrerons observava com la gent aprofitava per fer la despesa setmanal a les botigues de queviures tot posant un ull als petits que jugaven al carrer, despreocupats, embolcallats per aquella escalfor primerenca que oferia el Sol. Aquelles escenes van dibuixar un somriure al rostre d'en Boris el qual no interrompia el seu pas relaxat i confiat.
Trencant pel següent carrer va arribar a la gran avinguda on el trànsit era més accelerat. Boris seguia inmers en la seva sensació de plenitud amb la que s'havia llevat aquell dia i res va perturbar el seu pas. Al cap d'uns metres, una olor coneguda va fer-li girar el cap. Es trobava davant del Grand Caffe. A dins, els cambrers es movien depressa per aconseguir satisfer totes les taules i Boris va decidir fer una pausa en el seu camí per deleitar-se amb una tassa del que, diuen, és el millor cafè de París. El dia esplèndid va fer que Boris, segués a la petita terrassa que ocupava part de la gran vorera. Era bonic observar la gent passar i imaginar històries i vides.
De sobte, una parella que pujava per l'avinguda va cridar l'atenció d'en Boris. Se'ls veia feliços, com si encara estiguessin vivint aquells moments de coneixença mútua plens d'il.lusió. A l'arribar davant del Cafè, el noi va aturar la noia i li va donar un petó sincer i llarg tot oferint-lo als ulls d'en Boris el qual no va poder evitar deixar anar un somriure.
Al cap d'uns minuts, Boris es va aixecar, va deixar unes monedes sobre la taula i va reprendre el seu camí tot pensant en com se sentia d'afortunat per ser testimoni de les coses boniques que oferia la vida.
Després de tant de l'esglai produït per una guerra mundial a les esquenes, un munt de temps amb el cor a tot drap, en Robert no fa més que trobar una tipica escena de primavera parisina... L'amour. Celui qui se trouve a la terrasse d'un café, et qui d'un seul coup s'aperçoit d'une des plus belles façons de montrer au monde ce qui signifie la liberté, un beau bisoux, plein de fierté! La petita Marie, ha conegut en Pierre la setmana passada en una sala beebop, on el paio ho donava tot...i eus aqui, el pol·len, les manasses d'en Pierre que l'arramben i aquests caps tan despentinats els converteixen en simples passatgers d'un futur tren que està a punt de sortir de la gare d'Austerlitz vers la côte d'Azur. No hi ha res enrera, només follia vers el desconegut...
ResponEliminaA una banda de la targeta només hi diu Louise G., amb tipografia deliberadament andrògina, sobre el fons desenfocat del dibuix del teu jersei d'hivern acanalat; al darrera -ningú no ho sap- però has posat sota l'adreça del teu lloc a internet i un cursor de maneta blanca un primeríssim pla dels cercles tàntrics que et fa el mugró a la samarreta de cotó, quan es dreça amb un corrent d'aire d'estiu, escampant tremolins per les cametes dels mascles de l'oficina. Louise G punt i aquesta màscara del cognom agafa un rictus mínim, un vellut d'ulls grans endormiscats, que amb la pronuncia del silenci obre una escletxa de néctars secrets on es banyen una geisha i la dona aranya. Et faltava un pam per fer d'heroïna de còmic i mig segle per ballar swing en una sala de fusta a Xicago. T'has hagut de quedar somniant truites, amb cara de nina, al món on la gent parla alhora i sense globus i les noies no són papallones virolades de cintura estreta i vestits florits.
ResponEliminaAquesta foto enganxada al primer full d'un diari buit de la tieta, dormint el son dels secrets sense títol ni data, a l'últim calaix de la tauleta de nit, sota els mocadors i els enagos, amb quatre monedes llunyanes, un boli sec, el tallaungles i una llibreta d'adreces, farcida de correccions i ratlles, aquesta foto -no saps per què- se t'endu endins per les amples valls i els boscos fondos de la imaginació i les preguntes, solcant els rius del pensament per les ribes de l'existència. Et trobes de cara al mirall, envoltada d'un lloc estrany, estranyament nítid i present; t'esmaperd la rotunditat amb que aquest present imposa la fisicitat dels objectes; tu mateixa ets alarmantment concreta al mirall. Louise G punt, un punt d'orgull estoic que t'ha deixat fina la pell de la cara, de poc arrugar-la.
Sents que si fossis un noi et posaries la mà dins els calçotets per apujar-te els ous inflats sobre les cames creuades i sents que amb la mà freda t'agafaries el fal·lus dur i calent i faries anar la pell fina amunt i avall, sentint el relleu del tronc màgic amb tota la mà tancada; per un moment et sap greu no tenir un bon membre per manxar -així és com ells resolen el problema de l'existència- et dius.
Et venen calfreds i escorriments, sents que el buit et regalima per dintre; voldries que un petó humit gegant t'omplís la boca i un penis roent et penetrés fins al fons, voldries pell a la pell i unes mans fortes que et fessin gemegar; la solitud té aquestes coses.
Surts a buscar el sol que passa a aquesta hora pel balcó, entre dues façanes d'un pati estret. Tens estesa una rentadora de roba negra i vermella, ben ordenada amb els teus deliris d'esteta. Els coloms parrupegen per entre els crits dels locutors de fórmula 1. Aquest hivern ha estat llarg i mullat.
La foto t'era una mica igual. De fet, a aquestes alçades penses que podria ser qualsevol cosa; embrancant-se com els bronquis i els bronquiols, les històries inflen uns pulmons flonjos que després expiren i sant tornem-hi.
Podria ser una novel·la negra on els falsos enamorats - que després ho seran de veritat- es passen el microfilm davant dels morros de l'espia, podria ser una foto de propaganda militar o una mentida per les carpetes de les noietes adolescents; podria ser el missatge d'esperança d'un fotògraf urbà filantrop, o la foto d'un catàleg de moda que va de tornada, però t'és igual. T'és una excusa. T'és una conversa amb la tieta que mai no has tingut.
(continuarà)
- Fes-me un petó
ResponElimina-[mmm...quina follada fotrem aquesta nit!...tinc la polla a punt d'esclatar, com s'ha fet gruar la mala puta!]
ResponElimina-[coi amb el milhomes, la porta duríssima...li fotré un xuclada que se'n recordarà tota la vida...pobre imbècil, el tinc ben enamorat!]
¿Qué es un suspiro?
ResponEliminaEs la respiración profunda acompañada por un sentimiento deseado.
Un suspiro de amor,
un deseo de calor.
Es la ilusión del corazón,
es la ansiedad en contra de la razón.
Suspiramos porque amamos,
amamos porque nos han ganado el corazón.
Un suspiro no sé puede comprar, es anhelar llenar ese vacío. Es querer volar en un infinito de tranquilidad.
Es la inquietud y el desahogo de los sentimientos que las palabras no pueden expresar… Es tal vez amar.